|
|---|
El pic de Tarbésou, es una cim modest que s’alça pel damunt del coll de Pailhères, a la carretera que comunica Ax Les Thermes (Ariège) amb Puyvalador (Capcir). A l’estiu, arribarem amb el cotxe al mateix coll de Pailhères i una catifa d’herba ens acompanyarà fins sota mateix del cim que es accessible per gairebé tot arreu. A l’hivern, la carretera resta tancada fins ben avançada la primavera i haurem de sortir bastant més avall, segurament des de les modestes pistes d’esquí de Ascou-Pailhères. A mitjans de març ens decidim a fer-hi una visita, i ben aviat al matí arribem al pàrking de l’estació d’esquí, desert encara a aquelles hores. Malgrat els cartells que advertien que el pas pel coll era tancat, la carretera pel damunt del aparcament sembla neta i amb l’esperança de guanyar alguns metres, seguim pujant amb el cotxe. Molt aviat, desprès d’un tancat revolt, ens trobem la neu que cobreix totalment la carretera. Som a1685 metres, al costat d’un petit aparcament que permet agafar un arrossegador de les pistes d’esquí. Aparquem el cotxe i desprès de menjar quelcom, sortim amb les
raquetes als peus, resseguint una valleta en direcció est que
sembla desembocar molt a prop del coll de Pailhères. Una pista
d’esquí, segueix també el fons de la vall, però al
seu costat (Nord) hi passauna mena de camí molt trepitjat per
les raquetes, que es el que seguim gairebé de planer fins sota
el coll. Per pujar els darrers metres, ho faremper la mateixa pista d’esquí,
abans que hi comencin a lliscar els primers esquiadors del dia. Ben
aviat ens trobem a dalt del coll, completament colgat de neu i on es
impossible de distingir el pas de la carretera.
Des d’aquest punt, en direcció sud-oest, ja podem albirar el cim arrodonit del Tarbèsou, precedit pel pla de Mounégou, de d’on arrenca una aresta amb diferents puntes fins al mateix cim. La inestabilitat de la neu, i l’alt risc d’allaus, fa que ens decidim ràpidament per resseguir l’esmentada aresta i evitar les pales de neu del vessant est, on s’endevina una valleta esquitxada de pins i estèticament bonica per accedir al cim. Travessem l’extens pla de Mounégou i ens apropem a l’aresta. Al costat d’un pal indica-dor, girem a l’oest per enfilar un esquenall i assolir el primer bony de l’aresta (cota 2092). Des d’ací, l’aresta es ample i de bon fer, però esdevé costeruda. Superem primer una properaelevació i una segona més enlairada per encarar definitivament el cim.
El dia, per be que un xic rúfol, no es fred. Un vent de ponent escampa els núvols i ens permet gaudir del paisatge que ens envolta. Destaquem la vista sobre la Serra de Madres, molt nevada, i la perspectiva dels propers cims de Roc Blanc i Pic de la Baxoui-llade, ambdós imponents. A poc a poc el cim es va omplint de gent que ja sigui amb esquís o raquetes, gaudeix com nosaltres d’aquest cim, amable i sense gaires complicacions. Un cop amb la panxa plena, iniciem la davallada per el mateix camí de pujada. Abans però d’arribar a la cota 2092 on hem iniciat l’aresta, girem en direcció nord-oest per evitar el pla de Mounégou i perdem ràpidament alçada per immenses pales de neu, tot esqui-vant un parell de pistes d’esquí. Aquesta davallada ens permet d’arribar directament a la carretera i al cotxe, que ja veiem des de fa una bona estona. Eduard Serrano
|
|---|
Els darrers cent metres son els més drets, però tot
i això, no tenim cap problema per arribar fins al mateix
cim amb les raquetes als peus. (Pic de Tarbésou 2364 metres
-3 hores-).