Els Estanys Forcats

 

A l’Oest del país Andorrà, una petita valleta , injustament oblidada, guarda en el seu si, la segona i quarta muntanyes més altes del Principat, i en els seu fons dos estanys d’aigües turquesa i un dels refugis més “peculiars” del Pirineu. Tot aixó ja son prou ingredients per acostarnos-hi, però també podem afegir-hi que la seva aproximacio es ràpida i segura des de el poble d’Arinsal i que el fet de creuar varis refugis, faci d’aquesta una sortida relativament segura.

Passat el poble i creuat un tunel que porta a uns propers apartaments, cal seguir els indicadors de Coma Pedrosa fins arribar a una cadena que barra la pista. En aquest indret, deixerem el cotxe. Al damunt nostre, apreciarem la cascada del Ribàl.

Seguim unes pintures blanques i vermelles (GR-11) i també unes marques grogues que fan que comencem a pujar per una pista costeruda que guanya rapidament alçada per sobre del riu Pollós. Al cap de 25 minuts, trobem indicada una desviació que puja al refugi guardat de Coma Pedrosa, nosltres però, seguim remuntant la pista i amb poca estona arribem a la borda de les Agunes i la seva font. Continuem pista amunt remuntant el fort pendent, amortiguat un xic per un petit corriol senyalat que estalvia bona part de la pista fins arribar a les Bordes de La Coruvilla, també amb font a poques pases (40’). Pot servir de refugi en cas de mal temps, doncs te habilitada la part superior amb una llar de foc i una llitera de fusta per unes 5 o 6 persones.

A partir d’aqui, la pista s’estreny força i guanya en inclinació per atènyer un collet, despres del qual, perdem uns metres i tornem a pujar per arribar a una captació d’aigues. Som al principi del Pla de l’Estany (1h -2.025 mts), lloc on s’acaba la pista que seguiem fins ara.

Continuem seguint les senyals de pintura, i deixem a la nostra dreta una desviació al Coll Carnisser. Seguim pel fons del pla en un magnific escenari d’alta muntanya on baixa aigua del desgel per gairebé tot arreu. Nomès ens calen 10 minuts més per arribar al refugi del Pla de l’Estany (o Joan Canut) -2.030 mts-

Els contraforts del Pic de Racofret i del Pla de L’Estany, arriben fins aqui donant lloc a nombrosos torrents amb els seus saltants, i també canalas i valletes, encara cobertes de neu primaveral.

A partir d’aquest lloc, la neu fa que deixem de trobar la senyalització de la variant 1A del GR-11 i que es la que passa pels Estanys Forcats. Amb més o menys convenciment seguim pujant pel fons de la vall, cada cop més vertical, fins que hem de pendre la determinació de superar unes graonades, solcades de petits salts d’aigua i de terreny molt vertical.

Caminem entre els torrents del Port Dret i del Brancal Vedeller, molt crescuts pel fort desgel primaveral. Entre els dos torrents i al capdamunt del circ, girem en direcció Nord-Oest superant drets relleixos amb terra i fang, on una relliscada seria molt perillosa. Ens apropem al segon torrent esmentat per creuar-lo però no ens hi veiem en cor, la cual cosa ens obliga a seguir grimpant pel costat del torrent fins a trobar unes pales nevades que en direcció Oest ens duen a una cometa, també nevada, que en fort pendent ens deixa en un collet a 2.600 metres molt a prop dels Estanys Forcats (2h 25’).

Voltem l’estany gran deixant-lo a la nostra dreta per cercar la sortida d’aigües fins trobar a pocs metres un refugi metàl·lic, en molt mal estat. Uns metres a sota seu, n’hi trobem un altre de fusta més ben conservat i molt ben aïllat, posat en una balconada 500 metres mes amunt del pla de l’Estany.

Es una mica més de migdia i encara queda tarda. L’aresta Est de La Roca Entravessada neix molt a prop del refugi i amb una esvelta línia s’aixeca fins el segon cim més alt d’Andorra, així que som-hi!

De dues motxilles en fem una agafant tot el necessari per la pujada i a uns cent metres del refugi comencem a remuntar les primeres pendents de l’aresta encara mixta per la presencia de la neu en alguns trams.

Uns metres mes amunt, deixem ja de trobar neu i avancem ràpid per terreny més fàcil pel mateix fil de l’aresta tot contemplant a la nostra esquerra (sud) la cara Nord del Coma Pedrosa, Pic de Baiau i la feréstega vall del Forat de Mal Hivern. Al voltant dels 2.800 metres, arribem al peu d’un avantcim destacat d’aspecte ferotge i pas clau de l’aresta. La seva vessant sud es descomposta mentre que la nord presenta un aspecte una mica més sòlid però molt vertical. Baixem uns metres per aquest darrer vessant i ataquem un mur exposat i amb alguna presa dubtosa (II). Al seu damunt, ens fiquem dins una canal de pedra solta que cal superar íntegrament, i que ens deixa pràcticament a dalt de l’avantcim (II-).

Per l’altre costat, baixem caminant i enfilem la darrera pendent dins al cim per terreny dret però clarament més fàcil.Roca Entravessada -2.928 mts-. Des del refugi hem emprat unes dues hores, molt xino-xano. Magnifica perspectiva del cercle de Baiau amb el seu refugi, Monteixo, Pica Roja, Pica d’Estats i també de molts cims andorrans Com el Coma Pedrosa, molt a prop i el desafiant Pic de Tristaina, tots ells encara amb molta neu.

Després de reposar, menjar i prendre el sol una estona, reculem uns metres i comencem a baixar per l’aresta Nord pertal d’aconseguir arribar a la collada dels Estanys Forcats, colgada de neu,i poder tornar així al refugi pel fons de la vall.

Després d’un primer tram senzill, desgrimpem unes lloses sòlides fins a una petita bretxa i pugem de nou a l’aresta per l’altra costat en una petita grimpada (II-). La davalladasegueix un tram més per l’aresta fins que ens sembla millor deixar-la baixant uns metres pel seu vessant Oest. El terreny esdevé incòmode, inestable i humit però cercant els millors passos, no tindrem més problemes per arribar a la collada dels Estanys Forcats.

Un cop a la neu, perdem alçada ràpidament fins al petit dels estanys, encara glaçat del tot. Més enllà, deixem també a la nostra esquerra l’estany gran i arribem en poca estona al nostre acollidor refugi de fusta, penjat en el seu balcó, 1.200 metres per sobre la vall d’Arinsal.

Ens posem a fondre aigua pel sopar i comentem les possibilitats que tenim pel dia següent. Un dels nostres objectius era sens dubte pujar al Pic de Medacorba, però no ho veiem clar. La neu es molt humida, avui hem vist baixar un allau i la pendent final d’aquest cim, molt redreçada, no ens ofereix bones sensacions. Aixidoncs, ens posem d’acord per intentar el cim del Pic de Racofret, d’alçada més modesta però amb un esperó de roca que baixa del mateix cim fins l’estany gran, net totalment de neu.

Després d’un son reparador, de bon mati ja tornem a ser-hi. Creuem de nou l’estany i comencem a pujar per l’aresta Sud del Racofret. Guanyem alçada amb relativa facilitat per terreny poc sòlid. Mes endavant l’aresta es mes dreta i hem d’endreçar els bastons per poder fer servir continuadament les mans. Un graó darrera un altre ens acostem a l’aeri cim que aconseguim en una hora de pujada. -Pic de Racofret Occ. 2829 mts-. Una aresta esmolada com un ganivet i d’aspecte molt ferotge ens separa del cim Oriental i principal.Només necessitem uns minuts per arribar-hi hi veure que el lleó no era tan fera com pintava -Pic de Racofret Or. 2837 mts-.

Tot just son les 8 del matí però el sol al cim ja es prou calent com per fer-hi una bona estada. Repassem des de el nostre mirador privilegiat tot el que ens envolta. Molt a prop tenim la Roca Entravessada on podem distingir perfectament la seva Aresta Est quevàrem resseguir ahir tarda. En la mateixa carena d’on som ara, veiem el Medacorba, quarta muntanya més alta d’Andorra i que tindrem que deixar per una altra ocasió. A sota dels nostres peus, molts metres avall, veiem la vall de Soulcem amb en el seu embassament, no falten tampoc els cims omnipresents de la Pica d’Estats, Tristaina,i Font Blancaper citar-ne alguns. La vista per l’Est, s’atura en el Pic del Pla de L’estany (també anomenat Pic de Bareytes), que sens dubte serà un dels nostres propers objectius.

Deixem el nostre niu i retornem al Pic Occidental per l’aresta on reprenem la baixada cap al refugi, sempre amb l’estany gran als nostres peus com una gran fita.

Aviat abandonem el terreny vertical i solt per prendre un camp inclinat de neu que en un plis-plas ens condueix al mateix estany i al proper refugi molt assolellat a aquesta hora del matí.

Refem les motxilles i després de reposar una bona estona i rumiar-ho bé, decidim de baixar pel dret. Baixar pel dret vol dir resseguir unes interminables pales de neu que ens durànal refugi inferior del pla de l’estany, evitant així el terreny compromès i relliscós que vàrem creuar de pujada. La jugada ens surt bé. Algunes bandes de roca que creuen els camps nevats ens ofereixen petites dificultats degudes mes que rés al desgel però, sense gaire mes entrebancs arribem al pla de l’estany, on,retrobem el GR-11 ireprenem la curta però redreçada pista forestal fins on tenim el vehicle, prop de la cascada de Ribal que ens anirà bé per treure un xic la pudor de tigre i poder parar a algun lloc per menjar unes costelles de xai amb un bon all-i-oli.

 

Eduard Serrano