Pics d'Envalira
Vall de Campcardós

Els pics d’Envalira, accessibles en dues hores des del Pas de la Casa, tenen també una via de pujada per la vall de Campcardós.

Situada entre la Serra del Orride La Vinyola i el massís del Puigpedrós, es una de les valls més boniques de la comarca. D’origen glacial i plena de contrastos, esdevé una llarga i bonica passejada per assolir aquest dos cims situats a la capçalera de la vall i nus a la vegada de quatre carenes.

El desnivell des del petit aparcament del poble de Porta fins al cim es elevat (+1319 metres), això fa que juntament amb la llargada de la vall (9 kms fins la Portella Blanca d’Andorra), ens obligui a sortir molt d’hora al matí si el que pretenem es anar i tornar del cim el mateix dia. Si hi anem amb esquís, guanya-rem temps a la baixada, però ens caldrà saber a quina alçada trobarem la neu, doncs el primer tros de la vall que es guanya per una pista costeruda, no es gaire agradable perpujar-hi amb les botes d’esquísense neu.

Aquesta situació, ha estat precisament la que nosaltres hem trobat. Malgrat trobar-nos al mes de desembre, la neu encara no cobreix bé la vall i per això decidim prescindir dels esquís i pujar-hi a peu, amb les raquetes a la motxilla per si de cas.

A l’arribar al poble de Porta, cal creuar amb el cotxe, per sota la via del tren per mitjà d’un estret túnel i seguir una pista asfaltada que en uns 500 metres queda tallada al trànsit, al costat d’un pont abans de creuar el riu Querol (1506 metres).

Sortim del cotxe amb molta mandra. Són les vuit del matí i el fred és viu (-5 graus) però aviat ens traiem la son del damunt. La pista, ben senyalitzada del GR-7, comença a pujar de valent. Passem pel davant d’un repetidor, deixem enrera una tanca pel bestiar, tot seguit una corba a la dreta i el pendent comença a suavitzar-se un xic al voltant dels 1645 metres. A l’altra costat de la vall, hi destaca la humida baga de Santou, un gran beçolar

Aviat comencem a trepitjar neu i a veure al fons de la vall el punxegut Peira-forca. Passem una altra tanca pel bestiar i a poc a poc la vall es va fent més ampla. Creuem un seguit de tanques fetes amb pedres i al voltant dels 1950 m., deixem a la nostra esquerra la cabana de Campcardós, dalt d’un petit turonet. Aquesta cabana pot servir-nos d’aixopluc amb cas de necessitat.

Mes endavant, el pendent augmenta i s’acaba la pista que seguim. En el nostre cas, una traça de raquetes d’alguns dies abans i que seguirem fins el mateix cim, ens facilita molt les coses fent que avancem amb molta rapidesa.

Aviat travessem el riu i ens acostem cap el peu del omnipresent Periraforca. Deixem enrera i un xic per sota, els estanys de Campcardós i davallem una mica per arribar a un gran replà a la sortida del bosc. En aquest indret, el riu forma una sèrie de bassals que poden ser difícils de creuar si no hi ha neu.En aquesta ocasió, no tindrem cap problema doncs resta totalment colgat.

Malgrat que el dia es fred, en aquest indret ens trobem amb el sol i decidim parar a fer una queixalada. Quan ens hem tret l’abrigall i estem a mig menjar, el sol s’amaga darrera l’aresta Peiraforca-Roc Colom i ens quedem amb un pam de nas. A més corre, ens acabem l’entrepà i de nou ben abrigats tornem a reprendre el camí. La traça fa algunes reblincones per superar unes graonades i apropar-nos a la Portella Blanca d’Andorra on no ens caldrà arribar. Som a la Pleta de Barrera (2339 metres), un extens planell envoltat de cims, que ens mostren la seva cara més feréstega des d’aquest punt.

A la nostra dreta, (N) s’obra una comella secundaria, partida per un petit estrep rocallós. Podem pujar-hi per els dos costats, però la traça que seguim hi puja per l’esquerra. El pendent es redreça un xic fins arribar a la sortida d’aigües de l’estany de les Passaderes, glaçat i cobert de neu, que creuem pel bell mig. Ja podem veure al damunt nostre el Pas dels Isards o Port de Fontnegra, on cal arribar. Forta pendent final (35º) per aconseguir el coll. Bonica perspectiva del vessant Nord del Pic de Fontfreda i de totes les muntanyes andorranes. Als nostres peus veiem a vol d’ocell les pistes d’esquí del Pas de La Casa, a rebentar de gent.

Ens han calgut unes cinc hores i mitja (parades incloses) per arribar fins aquí dalt, ara ens cal baixar. El dia es molt bo i aprofitem per fer unes fotos, però ben aviat girem cua i tirem per avall si es que no volem arribar al cotxe amb l’ajut del llum frontal.

Desfem amb precaució els pendents curts del cim i reprenem la carena fins el Port dels Isards. Continuem la davallada per pendent fort fins l’Estany de Passa-deres on hi restem una estona per menjar i recuperar forces. En aquest indret ens acompanya un helicòpter militar amb bandera alemanyaque es dedica a fer voltes pel damunt nostre tot saludant-nos per aterrar al cap de poca estona ben a prop d’on som i deixar una bengala vermella damunt la neu i desaparèixer al cap de poca estona. Per un moment ens sentim transportats dins de la pel·lícula d’Apocalipsi Now. Ben rars aquests militars oi?.

Sense encantar-nos gaire, desfem la vall en llarga baixada, creuem la Pleta Barrera, els Estanys de Campcardós, el refugi i reprenem la pista, compartint-la amb una “pastoreta” gavatxa i els seus trenta-cinc cavalls que portava a redós, cap el fons de la vall i amb alguna que altra placa de gel que ens dona algun ensurt.

Així, cap a les sis de la tarda -ja de fosc- arribem al cotxe amb la sensació d’haver conegut un indret bonic i solitari, una vall on de ben segur tornarem amb més objectius per acomplir.

Eduard Serrano