Caracas (Veneçuela), 26 de juliol del 2005(19.960 km)

D’aquí poques hores surt el nostre vol, ja emprenem el retorn a casa. Aquests tres darrers dies han estat el contrapunt d’aquest llarg viatge, sol, platja i palmeres en un poblet perdut del Carib veneçolà. Enrera deixem set mesos de vivències plenes, intenses i enriquidores, amics a diferents països i paisatges irrepetibles. El nostre periple hauria d’haver acabat a Veneçuela després d’haver estat escalant a Equador i Colòmbia, però els plans ideats des de la comoditat de casa a la pràctica pateixen mil i una modificacions, a nosaltres se’ns va fer curt el temps i vam acabar agafant un vol Lima-Caracas, ciutat des d’on teníem el vol de tornada.

Andinísticament parlant, marxem contents, hem assolit bona part dels cims que dúiem en ment, n’hem intentat d’altres i hem improvisat fent camí, però sempre aprenent de cada jornada viscuda.

Cayo SaltChichiriviche	Morrocoy

Ha estat un viatge llargament somiat i que no ens ha decebut en absolut, hem retrobat el plaer de viatjar constantment i sense preses, d’esperar cada dia quelcom nou i gaudir descobrint l’inesperat. Ara lluny queden els entrebancs, els malentesos i embolics, que de tot hi ha!!! Ara bé, anar superant les dificultats que van sorgint li dóna un caire nou a l’aventura i acaba essent un al·licient més.

Tornem canviats, amb una percepció nova, sobretot per les petites coses a les que gairebé mai els hi prestem atenció. Ara és el moment de fer balanç a tot els darrers mesos i treure’n la il·lusió necessària pels futurs reptes que ens esperen.

No es este el relato de hazañas impresionantes, es un trozo de dos vidas tomadas en un momento en que cursaron juntas un determinado trecho, con identidad de aspiraciones y conjunción de ensueños (…).

Veíamos el futuro con impaciente alegría. Parecía que respirábamos más libremente un aire más liviano que venía de allá, de la aventura (…).

El personaje que escribió estas notas murió al pisar de nuevo tierra Argentina, el que las ordena y pule, “yo”, no soy yo; por lo menos no soy el mismo yo interior. Ese vagar sin rumbo pornuestra “Mayúscula América” me ha cambiado más de lo que creí (…).

Huaraz (Perú), 19 de juliol del 2005(19.310 km)

La nit de Sant Joan d’ara fa tres anys, mentre estàvem aclimatant al camp base de l’Alpamayo, al nostre davant teníem omnipresent un nevat majestuós de formes perfectes. Va ser la seva visió la que va fer sorgir la idea de tornar a aquestes terres per ascendir-lo més tard o més d’hora i que acaba convertint-se en la llavor iniciàtica d’aquesta travessa andina. Després de molts mesos, quilòmetres i escalades estem a punt de tancar el cercle, aquesta muntanya somiada és l’Artesonraju.

Arteson Llacuna i Pirámide	Artensoraju

Un altre cop tornem a ser dos i el pas per Caraz o l’arribada a la llacuna Parón ens desperten antics records, un cop més ens torna a sorprendre el seu entorn salvatge i sobretot el blau turquesa dels llacs, tan intens, tan irreal. A l’arribada al camp base (4.200m) ens venen a rebre els seus moradors majoritaris, un espès núvol d’insistents tabacs ens dóna la benvinguda. Amablement els deixem enrera, preferim continuar unes hores i uns quants metres més amunt fins instal·lar-nos al peu de la glacera en el camp morrera (4.800m), aquest es situat dalt d’un promontori des d’on podem albirar una de les millors vistes de la Cordillera Blanca. Estem envoltats per un cercle de cims tandesafiants com mítics, Huandoys, Pisco, Chacraraju, Piràmide de Garcilaso i sobre nostre l’Artesonraju (6.025m) (veure via). La nostra idea inicial era fer doblet amb l’escalada de la veïna Piràmide, però arribar fins la seva base presenta notables dificultats, de fet cap cordada ha fet cim aquesta temporada i això determina que concentrem totes les nostres mirades i forces en l’Arteson. Mentre gaudim d’una de les darreres i màgiques postes de sol andines podem veure com a mitja paret es van encenent petits punts de llum, són les cordades que encara estan baixant de la via. Aquest detall ens fa adonar que si no anem per feina no tindrem una ascensió ni fàcil, ni ràpida en aquesta interminable paret que ens aguarda gèlida, temptadora.

Al matí següent tan sols ens separen tres cents metres de desnivell fins al camp glacera (5.100m), però aquests discorren a través d’una planera i laberíntica glacera sense camí possible, són gairebé treshores de tensió constant, evitant esquerdes i remullades de peus. Arribem d’hora i això ens permet visualitzar i memoritzar tant la via com, sobretot, l’aproximació que de ben segur la farem de negra nit. Avui hi ha prop de vint persones escalant la cara sud-est d’aquest popular nevat, però tot sembla indicar que demà serà ben diferent.

Arteson reunió a mitja paret	Rampes finals

A les dues de la matinada ens posem en marxa a través de dures rampes, compartim foscor, fred i son amb dos nord-americans, però ells “amablement” ens cedeixen el capdavant per buscar l’intricat camí enmig d’esgarrifoses esquerdes. Sense esperar-ho ens donem de nassos amb l’inici de la via, mentre ens equipem ràpidament veiem que l’habitualment complicada rimaia aquest any és tan sols un pur tràmit. Iniciem l’escalada, són vuit cents metres de pendent uniforme i sostinguda fins el mateix cim en els que no tindrem ni un sol replà on recuperar l’alè i les forces. Avancem a bon ritme per neu que deixa bastant que desitjar i en tot moment a l’ensamble, primer evitant ressalts rocosos i després per neu continua. La foscor ens impedeix veure més enllà dels cinc metres dels nostres llums frontals, per tant quan gairebé a les sis del matí els primers raigs de llum il·luminen l’abisme ens enduem una gran alegria, hem aconseguit escalar més de la meitat de la paret a les fosques. Poc a poc el cim s’apropa, l’intens fred i la bona aclimatació fan que cada cop anem més ràpid fins arribar a un tram on la immensa paret s’estreta i es redreça, això significa que el cim ja és a l’abast. Un cop a l’aresta ens traiem la corda, ens resten pocs metres fins el punt culminant, cada un va al seu pas, al seu aire, amb els seus pensaments... estem contents, però tristos alhora, aquesta darrera escalada és més que això. La nostàlgia ens envaeix per moments, una abraçada, una mirada que diu tantes coses sense necessitat d’obrir la boca. La meteorologia s’ha volgut unir a aquest fi de festa i ens dóna uns minuts per gaudir d’una panoràmica excepcional abans de cobrir tot l’horitzó d’espessos núvols. Sense voler la mirada busca el camp base de l’Alpamayo, quan has somiat amb assolir una fita i aquesta s’acaba fent realitat hi ha una satisfacció enorme, però també deixa un gran buit. Avui ens quedaríem hores aquí dalt, però el molest vent que bufa fa que iniciem la llarga baixada, sortosament els rapels ja estan instal·lats. Són un total de catorze fins la rimaia i de setanta metres de llargada, és una mida emprenyadora ja que tothom va amb cordes de cinquanta o seixanta metres i ens veiem obligats a fer una curta, però exposada desgrimpada en cadascun dels rapels. La tornada a la tenda, aquest cop de dia, ens fa adonar-nos de lo vertiginós del camí d’aproximació, quan per fi deixem la motxilla al terra i aixequem la mirada cap dalt de tot veiem els yanquis que en aquest precís moment inicien el descens. Uffff, això ens fa veure lo ràpida i neta que ha estat la nostra ascensió. Són les dues en punt de la tarda, en total menys de dotze hores entre pujar i baixar.

Cim	Interminables rapels

Al matí següent, tant punt ens aixequem, no podem fer res més que esbossar un somriure, la sort ens ha estat de cara. Una copiosa nevada ha tirat per terra les il·lusions de moltes cordades de fer cim en els propers dies. Sota la neu primer i la pluja després iniciem el retorn. Aquest cop sentim més pes del normal a l’esquena, potser és que els nostres pensaments ha són molt lluny d’aquí. Que carai.... som a juliol i ja toca una mica de platja!!!!.

Huaraz (Perú), 12 de juliol del 2005(19.100 km)

Llum, colors purs, aire vibrant... aquesta és la sensació que tens quan entres a la quebradad’Ishinca. Aproximes embadalit per un idíl·lic bosc de quenuals a l’ombra i amb la fresca del riu al costat quan, de sobte, la vall s’obre i apareix el nostre objectiu, el Tocllaraju (6.032m) (veure via). Part de l’encant es trenca quan arribes al camp base (4.200m), aquest és comú per Ishinca, Urus i Tocllaraju i els dos primers són els pics d’aclimatació més famosos de tot Perú, així que ja us podeu imaginar el batibull de tendes i gent que hi trobem. Malgrat la massificació el lloc no està del tot malament i resulta còmode per passar-hi la primera nit.

Camp Base	Habitació per tres

Al dia següent nou cents metres de desnivell ens esperen i per un camí que és tot el contrari que el del dia anterior. Puja dret i fort, és polsegós i perdedor, total que és un respir arribar al peu de la glacera on hi ha unes exigües plataformes entre grans blocs on muntar la tenda, el camp morrera a 5.100m d’alçada.

L’endemà, un cop més, toca matinar a no ser que vulguem trobar-nos amb sorpreses desagradables. Volem escalar la vertical paret que constitueix el flanc oest de la muntanya, un uniforme llençol blanc d’allò més temptador. Un esmorzar ràpid, peròreconfortant ens ajuda a posar-nos en moviment i a les tres de la matinada enfilem les costerudes rampes inicials seguint una marcada traça, però arriba un punt en que l’hem d’abandonar per anar a buscar la base de la cara oest. Cerquem el punt feble de la profunda rimaia que talla la paret, tasca gens fàcil en la foscor. Superar aquest pas és més exposat que difícil i en Josep s’aplica a aquesta feina amb dedicació, però li porta força temps assegurar aquest tram tan delicat. Mentres, en Rusky, que s’està quedant glaçat i ja no es sent ni les mans ni els peus de freds que els té, ens diu que ell recula a la tenda. Tanmateix, també és ben cert que ha tingut prou temps per rumiar-se on s’està ficant i no ho ha vist gens clar. Per més que ens pesi és una decisió assenyada, sobretot si tenim en compte la seva minsa experiència alpinística, tot i així déu ni do els llocs on s’ha enfilat. Ara bé, no és tan simple, som una cordada i les dificultats les hem d’afrontar entre tots, per tant optem per girar cua i anar plegats per la via normal que no és precisament una passejada tampoc.

Primeres dificultats	Aresta

Laura encapçala les primeres dificultats mentre es fa clar i el paisatge es transforma en un joc de llums captivador, el cel és d’un blau tan intens que sembla envoltar-te per tot arreu. En un no res som sobre l’aresta, avancem a bon ritme entre esquerdes i seracs fins situar-nos sota la cúpula glaçada del cim on hi ha la part més exigent de la ruta, un aeri fil carregat de neu inestable. La verticalitat dels darrers metres fa que et trobis el cim de cop i també a una caòtica cordada yanki amb qui compartim l’efímera emoció del moment. La resta de les cordades han reculat ja fa estona i la magnífica vista que es divisa des del cim és tota per nosaltres, el dia és clar i les muntanyes es succeeixen unes a les altres en la llunyania dibuixant el perfil de la Blanca. Hem estat de sort, el temps ha sigut esplèndid tots aquests dies. Satisfets iniciem la baixada sense presses, un parell de rapels, uns quants salts per evitar esquerdes, alguna desgrimpada...en poca estona tornem a ser al camp morrera on passem una segona nit.

Darrers metres	Cim Tocllaraju

De tornada a Huaraz els tres estem feliços, però en el fons tenim un punt de tristesa, ha arribat l’hora de separar-nos, en Rusky inicia el seu retorn cap al sud. Han estat gairebé dos mesos de viatjar plegats, inoblidables i intensos en els que hem trobat un gran company i per sobre de tot un gran amic.

Huaraz (Perú), 7 de juliol del 2005(19.040 km)

A poques hores al sud de Huaraz es troba la petita serralada del Huayhuash, plena de cims feréstecs d’esmolades arestes i verticals parets glaçades, als seus peus llacunes turqueses donen el contrapunt a tanta fredor. Hi ha qui ha definit la volta a aquest massís com un dels trekkings més espectaculars del món i raó no li falta, però gaudir de tanta bellesa té un preu. Recórrer els gairebé 150km del trek, la major part dels quals discorren per sobre els 4.000m d’alçada, requereix una bona forma física i més si es vol completar el circuit en menys dels deu dies habituals com és en el nostre cas. Comencem a anar justos de dies i ens marquem l’objectiu de fer-lo tan sols en vuit dies.

Llacuna Carhuacocha	Familia Flores

Cada final de jornada ens deixa a paratges inoblidables, d’una bellesa i sobrietat colpidores i les dues nits que passem a pobles no deixen de tenir el seu encant. A Llamac, a les cinc de la matinada, tots tres somiem que al nostre voltant hi ha un partit de futbol, un cop de pilota ens desperta del nostre somni i atònits ens adonem que estem acampats al centre del camp d’entrenament dels nanos del poble. Dies més tard a Huayllapa, després de la jornada més dura de totes en la que hem hagut de travessar dos colls a més de 5.000m, en el desitjat moment d’aclucar els ulls, preludi d’un merescut descans, descobrim que tenim per veïns a la banda municipal de música i que en aquest precís moment inicien els seus assaigs. La segona nit ens enduem una desagradable sorpresa, el fogó es nega a funcionar, ja ens veiem menjant galetes la resta del trekking, per sort al dia següent se’ns fa la llum i aconseguim reparar-lo. Quin ensurt que ens ha donat una minúscula boleta mal col·locada.

Jirishanca	Yerupaja

Aquest trekking no és gaire freqüentat, en part perquè els darrers anys era força insegur, però aquesta temporada han adoptat mesures per garantir la seguretat i algunes nits ens hem trobat que els campaments són custodiats per homes armats. Ufff, ara sí que dormim tranquils!!!. Cada dia que passa l’entorn no deixa de meravellar-nos, altius còndors, glaceres suspeses sobre les valls, cels infinits i cims mítics que surten al nostre encontre com el famós Siula, l’immens Yerupaja, l’impossible Jirishanca i d’altres menys coneguts, però igual de desafiants. Han estat uns dies molt especials, l’esforç ha estat compensat per la màgia d’aquests paisatges perduts al cor d’una serralada de llegenda. Les nostres ànsies de muntanya no han fet més que créixer davant aquest espectacle i ja tornem a tenir les eines a punt!!!.

Lacuna Jahuiacocha

Huaraz (Perú), 27 de juny del 2005(18.600 km)

Després de gairebé trenta hores de bus i una infinitat de corves arribem a Huaraz, la capital de l’andinisme a sudamèrica. Aquesta es troba envoltada per tot arreu d’esbelts i desafiants nevados, essent el Huscaran Sud (veure via) amb els seus 6.768m la major alçada de la Cordillera Blanca, del Perú i de les muntanyes tropicals arreu del planeta, aprofitant la nostra bona aclimatació aquest és el nostre proper i agossarat objectiu. En menys de dos dies ho tenim tot a punt i ens plantem al poblet de Musho (3.050m), punt de partida per accedir a aquesta muntanya, una immensa mole nevada que a mesura que t’apropes esdevé cada cop més i més gran. A través d’un suau sender envoltat de quenuals es va guanyant un important desnivell fins arribar al camp base (4.200m), a partir d’aquest punt s’acaben les comoditats i el pes passa de les esquenes del burro a les nostres. Hem fet un bon horari i les forces van bé, així que fem un porteig de part de les nostres voluminoses i pesades motxil.les uns 500m més amunt. A la tornada al camp base aquest ja és ple d’altres grups que no tenen res a veure amb nosaltres tres, gairebé tothom adopta l’estratègia d’expedició pesada amb els seus respectius portejadors, guies, ajudants, cuiners... Ens fem a l’idea que tot i assolir el mateix objectiu l’esforç realitzat haurà estat molt desigual, nosaltres haurem de pujar gairebé dos cops la muntanya per poder traslladar amunt tot el nostre material. Estem a 23 de juny, la nit de Sant Joan, el camp base està situat en un privilegiat mirador sobre la vall del riu Santa i l’espectacle que veiem des d’aquí amb centenars de fogueres, petards i música per tot arreu és imborrable, tan lluny en hores, tan a prop en sentiments!!!.

Huascaran des de Huaraz	Refugi Huascaran

El dia següent seguim muntanya amunt a través de polides llastres que són el viu testimoni de l’imparable retrocès glacial que estem patint a tot el planeta. A mig camí ens topem amb un refugi aixecat fa un parell d’anys que no té res a envejar als que podem trobar a Europa, però el nostre destí està un centenar de metres per sobre, el Camp Morrera (4.900m), just al límit entre la glacera i la roca. És un campament que cada any que passa es va traslladant bastants metres cap dalt degut a la fusió del glaciar Raimondi. Ens hi instal.lem, però no arriba l’hora des descans encara, hem de tornar a baixar fins al refugi per recollir el material que hi haviem deixat en el primer porteig. De retorn al Camp Morrera ens trobem a l’última de les escases cordades que havia intentat el cim, baixen molt tard i esgotats, ahir va ser un dia dur per ells, un maratoniana jornada de 24 hores que els va deixar a pocs metres del cim. Aquest any la muntanya està difícil i perillosa, a més no és pot muntar el darrer camp a l’alçada habitual. La ruta aquesta temporada és una línia recta que voreja l’impressionant placa glaçada de l’Escudo, això fa que la major part de l’ascensió sigui escalada glacial.

Huascaran sud desde Camp 1	El cami de tornada

L’endemà portegem fins el camp 1 i tan punt hi arribem la desil.lusió és generalitada, no és pot muntar més enllà de 5.300m, la caiguda de grans blocs de gel que la passada nit ha estat constant, sobretot a la Canaleta, pas obligat per accedir a la part superior de la paret, ho fan desaconsellable. La discussió entre nosaltres és intensa, Laura ho troba molt exposat i perillós, Josep creu que l’escalada de prop de 1.500m de desnivell i per sobre dels 6.000m serà duríssima, però que es pot intentar i en Rusky simplement vol anar amunt un cop ja hi som aquí. A vegades costa molt de prendre desicions com aquesta, però el seny s’acaba imposant i decidim recular. Tenim clar que la força d’una cordada es mesura pel més dèbil i en el nostre cas a la Laura cada dia que passa li costa més seguir el ritme, una forta gastroenteritis és la causant de la seva progressiva debilitat. No sabem si quedar-nos al refugi perquè és recuperi una mica o baixar l’abans possible, finalment ens carreguem la motxil.la a l’esquena i baixem directes fins a Musho, sense esperar a cap arriero. Una agònica baixada per la Laura de més de 1.700m de desnivell en la que invertim cinc hores. Al nostre darrera deixem la imponent mole del Huascaran, aquest cop ens ha guanyat la partida, però no gaire lluny seu hi ha prou muntanyes interessants per seguir gaudint de noves escalades !!!.

Cusco (Perú), 18 de juny del 2005 (17.440 km) 

Els desorbitats preus que demanen per accedir a Machu Pichu ens fan dubtar, però després de molt voltar i preguntar trobem una interessant combinació que ens deixa a les famoses runes després de tres dies de travessa, el trequing del Salcantay. Es tracta d’una alternativa tant o més atractiva que el conegut Camí de l’Inca pel qual cal reservar plaça amb molts mesos d’antelació, a més és una opció considerablement més asequible des del punt de vista econòmic.

Apu alcantay 6276mara	Hospitalitat Quechua

El trequing del Salcantay és una travessa plena de contrasts i per primer cop en molts mesos trobem boscos (veure fotos). Aquest trequing no és tant exigent com el de l’Ausangate, tan solt superes un coll, el coll del Salcantay, a 4.600m i que passa just al peu de l’impressionant nevado que li dóna nom. Aquest cop mirem la muntanya amb uns altres ulls, les cordes i la resta del material estan a Cusco, tots tres arrosseguem un empipador refredat, record de l’Ausangate, que ens té sota mínims. Tan punt baixem del coll el paisatge canvia radicalment, en pocs minuts passem d’estar envoltats de 7 glaceres a endinsar-nos en una exhuberant pluvisilva. Estem rodejats de verd, humitat, calor, sorolls.... el contrast és total, enrera hem deixat les baixes temperatures i la solitud de l’altiplà, però hem guanyat la companyia dels mosquits, a partir d’ara amics inseparables i dels que deixen marca. Machu Pichu té la singularitat de que tan sols s’hi pot arribar a peu per l’acotat Camí de l’Inca o bé en un tren d’astronòmiques tarife, això fa que el darrer dia de travessa ens toqui fer una rocambolesca combinació de furgoneta, ponts tibetans, cistella penjada sobre el riu, camió i un curt tram en tren per arribar a Aguas Calientes, el poble situat al peu del conegut santuari inca.

Coll Salcantay	Selva

 

Al dia següent continuen les rebaixes i per estalviar-nos el bus que puja fins Machu Pichu quina millor forma d’arribar-hi que superar els quatre cents metres de desnivell que ens resten pujant unes interminables escales. A les cinc del matí ja som en marxa, volem estar a l’Intipunku (Porta del Sol) per quan surti aquest darrer. La primera visió de Machu Pichu no ens depara cap sorpresa, ho hem vist mil cops en fotografies, però el seu entorn és excepcional, immenses moles de granit cobertes de vegetació envolten aquest soberbi mirador que és la ciutat inca (veure fotos). El que havia de ser una jornada de turisme i relax es transforma, sense dubte, en el dia més dur, més de 1.500m d’esglaons, esglaons i més esglaons que ens han deixat exhausts, però tots tenim clar que ha estat un dia d’aquells que no s’obliden. Deambular sense preses per la ciutat perduda dels inques ens ha deixat un record imborrable.

Machu-Pichu

De retorn a Cusco ens dediquem a explorar una mica més aquesta ciutat colonial descobrint vestigis d’altres èpoques en tots els racons (veure fotos). Tot i que la influència espanyola en la seva arquitectura és innegable l’origen inca de la ciutat marca el seu caràcter. Realment és un lloc per estar-s’hi dies, però aviat toca un canvi d’aires, las muntanya ens crida!!!.

Cusco (Perú), 9 de juny del 2005(16.970 km) 

Tot i la nostra precipitada sortida de Bolívia no volem veure’ns obligats a canviar de plans, continuem amb la idea d’anar a escalar a Apolobamba, un massís molt poc conegut fronterer amb Bolívia i Perú i que s’ajusta perfectament a les nostres expectatives de solitud i descoberta. Des de Puno i tot l’extrem peruà del Tititaca la serralada escollida és perfectament visible, però al cercar un mitjà de transport per arribar-hi la resposta és sempre la mateixa, Apolo...què? Després de voltar un parell de dies trobem algú disposat a apropar-nos-hi, però l’abussiu preu que ens demana (500$) pot sobre les nostres ànsies d’exploració. Cap problema, fem la visita de rigor al Tititaca parant a les illes dels Uros i Taquile (veure fotos) i pleguem trastos cap el nord, Cusco ens espera.

Nova posada en situació, buscar informació que resulta ser inexistent o contradictòria, refer motxil·les, contractar arriero.... i sense adonar-nos som dalt del bus més estrambótic i surrealista que us pogueu imaginar rumb a l’Ausangate que amb els seus 6.372 m és la muntanya més alta del sud del Perú. Els nadius la coneixen com Apu Ausangate, junt el Salcantay és una de les deidads protectores de Cusco i una de les muntanyes sagrades dels inques, malgrat la seva història és injustament oblidada i a penes rep la visita de cinc expedicions l’any. Després d’un viatge tragicómic arribem a mitjanit al poble de Tinqui que està en plena festa major, poques vegades ens havíem sentit tan “gringos” com aquí, estem enmig d’un batibull de color, alegria i alcohol.

Cara Nord "Paraules Majors"	Quin Trio

Al matí següent, només obrir els ulls, el primer que veiem és la imponent cara nord de l’Ausangate i a tots tres ens ve el mateix pensament al cap... aquest cop hem estat massa agossarats escollint la muntanya!!!. Sense tenir ni la més remota idea de per on discorre l’ascensió iniciem l’aproximació confiant en el nostre arriero, en Francisco, que afirma conèixer per on va la ruta. Són tres dies caminant per paisatges espectaculars fins arribar al camp base, pampes, glaceres, llacs, alpaques i nens, molts nens que no dubten a

Un cop instal·lats davant la cara sud de la muntanya intentem deduir per on va el camí i al dia següent realitcem el primer porteig de menjar i material fins el que serà el primer camp (C1). Remuntem una llarga aresta de roca on finalment instal·lem el C1 a 5.500m sense haver trepitjat neu encara. La següent jornada és de merescut descans, però l’endemà carreguem de nou sobre les nostres esquenes el que faltava per pujar i tornem al C1 on ja ens quedem. l’hora de demanar-te “dulce” mentres posen cara d’inocència.
La ruta directa a través de la glacera és impracticable, per tant analitzem diferents possibilitats d’ascensió algunes més atrevides que d’altres, però finalment optem per la prudència i escollim la línia més segura que discorre per la directa aresta est evitant així esquerdes i amenaçants sèracs.

A les quatre de la matinada ja som en marxa, superem les primeres dificultats sense problemes i les primers llums del dia ens troben al plató superior de la glacera on ens trobem amb una desagradable sorpresa... ens enfonsem fins la cintura, hi ha molta neu tova acumulada que dificulta enormement l’avanç. Veient que no podrem arribar a l’aresta escollida en un horari raonable busquem una alternativa i sense perdre temps cerquem el millor pas per creuar la rimaya i comencem a escalar al paret de la nostra esquerra (veure via). Són 250m de pendent sostinguda a 55º que ens deixen en una nova aresta des d’on divisem el ja no tan llunyà cim. L’alegria dura poc, tornem a esfonsar-nos!!!. A mida que guanyem metres trobem més i més neu acumulada, l’avanç es fa lent i penòs i ara, ja per sobre els 6.000m, l’alçada es deixa notar. Arribem a l’aresta cimera i un cop dalt d’un gran serac penjat el cim és a tocar, però una avaluació ràpida ens fa adonar de lo perillós i exposat que resulta cobrir aquests darrers metres d’inestable aresta que ens manquen per assolir el punt més alt.

Per les empinades pales	L'alegria del cim

Per si això fos poc uns amenaçadors núvols comencen a envoltar-nos. Iniciem un apresurat descens, per guanyar temps escollim per baixar una pala més curta que la de pujada, però que resulta tenir una major inclinació, cal posar els cinc sentits a l’hora de desgrimpar-la. Just abans d’arribar a la tenda es desferma una violenta tempesta de neu, llamps i trons que ens fan còrrer els últims metres. Un cop resguardats a la tenda tots tres coincidim en que hem fet bé en no entretenir-nos a l’aresta. Ha estat una ascensió ràpida i neta, en Rusky ha respost genial, sobretot si tenim en compte que tot hi haver fet més alçada mai havia afrontat aquestes dificultats.

De tornada al camp base el paisatge a canviat, tot és cobert de neu. No ens hi aturem i continuem el circuit que dóna la volta al massís de l’Ausangate (veure fotos). Són dos dies més en que no parem de descobrir nous cims i paisatges que ens deixen bocabadats. El premi a tant d’esforç ve el darrer dia de travessa, una piscina d’aigües termals a la que no dubtem en llançar-nos de cap.

Han estat deu dies de sensacions molt intenses i que seran difícils d’oblidar, la descoberta ha estat contínua.

Avui no parlarem de muntanyes, hi ha moments en que aquestes passen a segon ordre. Bolívia és un país encantador, agradable, on ràpidament et fan sentir a gust, però també és un país d’immensos contrasts (veure fotos). Un poc a poc va veient les vagues i els continuats talls de carreteres com part de la idiosincràcia boliviana, però al mateix temps te n’adones que de cop i volta són capaços d’oblidar-se de totes les seves reivindicacions i sortir en massa al carrer per cel·lebrar la vistosa festa del “Cristo del Gran Poder” que a pesar del seu religiós enunciat és el més semblant a un carnaval que hi pot haver. Durant la cel·lebració els carrers que estaven ocupats pels manifestants passen a estar plens a vesar de gent amb unes ganes de festa i passar-s’ho bé inimaginables. Poques hores més tard aquests mateixos carrers es tornen a omplir, però en aquesta ocasió de manifestants i forces de l’ordre. Milers d’indígenes, camperols, venedors ambulants, miners... col·lapsen la capital i alguns d’ells s’enfronten a la polícia. Mentres, els habitants de La Paz continuen amb les seves rutines, però les seves mirades i comentaris delaten que se n’està preparant una de grossa.

Disturbis	Antidisturbis

El motiu de les protestes? Cada manifestant et pot donar una resposta diferent, nacionalització del gas, una nova constitució, la destitució del president.... tant s’hi val!!! El que realment es veu al darrera de tot això és una lluita de classes, l’indígena contra la classe benenstant. Els primers saben que la seva unió pot fer tremolar els ciments del país tal com va passar dos anys enrera quan després d’un mes de salvatges bloquejos a La Paz i nombroses víctimes van aconseguir la destitució de l’anterior president.

Per la nostra banda en vista de l’agreujament progressiu de la situació i la impossibilitat de sortir de la capital boliviana durant un període indefinit ideem un pla per fugir direcció Perú. A les tres de la matinada ens espera un tot terreny a la porta de l’hotel en el que carreguem tot el nostre voluminòs equipatge. Ens acompanya en Rusky, un noi d’Avinyó (Bages) que vam conèixer a l’Aconcagua i que acaba d’arribar d’Argentina per unir-se a nosaltres i fer muntanya. En Zígor i l’Amatza al final decideixen no acompanyar-nos, confien en que l’endemà surti el seu autobus (van aparèixer tres dies més tard després de tres intents fallits de sortida).

A La Paz la nit està tranquil·la, però tan punt arribem a El Alto la situació canvia radicalment. Gràcies a la perícia del xofer anem sortejant una barricada darrera l’altra, la carretera està completament intransitable. Als obstacles on hi ha camperols fent guardia som rebuts a pedrades, per sort no tenen bona punteria i degut al fred intens que fa a aquestes hores pocs piquets estan a la nostra espera. Conduim a alta velocitat i ens plantem en un parell d’hores a la frontera de Desaguadero, el xofer vol tornar a La Paz abans de que es faci de dia i els piquets s’aixequin (finalment va quedar retingut a les portes de El Alto). Fins el darrer quilómetre de la fugida hem trobat talls a la carretera, però ja hi som a la línia fronterera. Encara no ens acabem de creure tot el viscut les darreres hores. Són les cinc de la matinada i estem a uns quants graus sota zero, l’estona que falta per que s’aixequi el dia la passem intentant suportar el millor possible les baixes temperatures que patim al mig del carrer. Un cop s’obre la frontera i creuem el pont que separa aquests dos països ens adonem que enrera han quedat moltes més coses que una accelerada fugida, escalades per realitzar, amics dels que acomiadar-nos.... Hi tornarem!!!.

La gélida frontera

 

La Paz (Bolívia), 18 de maig del 2005(15.970 km) 

De nou tornem a ser els dos sols ja que Zígor i Amatza han marxar a la selva i nosaltres en canvi ens dirigim a la zona del Condoriri. Una agradable aproximació de tres hores ens deixa a la llacuna Chiar Khota (4.650m), punt de partida de diferents ascensions. Des d’aquest idíl·lic indret es divisen multitud de cims destacant l’imponent Condoriri que dóna nom al massís. Unes hores després, negra nit encara, ens encaminem a la glacera que dóna accès al pic Tarija. No trobem cap mena de traça i estem sols, envoltats només pels sorolls del gel que cruix sota els nostres peus a mida que avancem. Ens falten referències i és difícil orientar-se, anem pujant per la glacera, però arriba un moment en que acabem enmig d’un laberint d’esquerdes i ens veiem obligats a esperar a que es faci de dia per poder-ne sortir. De nou en moviment unes fortes rampes de neu glaçada ens deixen sense més problemes al cim del Tarija (5.240m), des d’aquest, traient el cap pel vessant nord, podem veure ja l’elegant aresta del Pequeño Alpamayo que no per ser de sobres coneguda deixa d’impressionar.

Aproximació	pequeño Alpamayo
	La nostra idea inicial és fer la ruta directa de la seva cara SE, però en Josep no té el dia i optem per la via normal. Anem per feina, una curta desgrimpada ens deixa al peu de l’aresta nevada que constitueix la normal del Pequeño Alpamayo (veure via). Despleguem la corda i ens atansem a la fina línia de neu que gairebé sense adonar-nos ens condueix al cim de 5.330m del Pequeño Alpamayo, no hem trobat cap de les dificultats que a priori esperàvem, de fet ha estat una escalada estètica i agraïda. La vista no ens decep en absolut, a prop nostre el Condoriri i a l’altre costat un vell conegut, el Huayna Potosí, i per sobre de tot una solitud itranquil·litat absolutes. El dia és esplèndid, no tenim cap mena de presa en baixar.
Aresta final pequeño alpamayo

De retorn a la llacuna Chiar Khota ens esperen dos avis catalans, muntanyencs de tota la vida i amb moltes ganes de xerrar d’aquestes i altres muntanyes d’arreu del món, les hores passen volant parlant de nou en la nostra llengua. El dia següent ens el prenem de descans (veure fotos), tot i pensar que pot resultar un dia llarg i fins i tot avorrit mai acaba essent així, sempre hi ha coses per ultimar i arreglar.

Condoriri	Cara oest Condoriri

El Condoriri o Cabeza de Cóndor pels nadius té un siginificat molt especial ja que vist des de la llacuna sembla un immens cóndor amb les ales exteses, per contra, altra gent li troba certes similituds amb el Cerví europeu, sigui com sigui és un bonic pic. Hi ha qui opta per ascendir-lo al dia des de la mateixa llacuna, però nosaltres tenim dies per davant i dediquem una jornada sencera a traslladar la nostra petita llar fins la cota 5.200m on instal·lem de nou el campament al peu de la glacera, just sota l’ala sud del Condoriri. Arribar fins aquí no és pas una passejada, aquesta ha estat una temporada especialment seca i la manca de neu fa que l’incòmode camí que porta al camp d’alçada és converteixi en un inestable i exposat pedregar penjat del buit. En aquest punt coincidim amb la primera cordada que ha escalat el Condoriri aquest any, un guia bolivià i el seu client italià. Ens parlen de lo precari i difícil de la via normal que discorre per l’aresta SO degut a les males condicions de neu. Marxen desitjant-nos més sort i prudència del que és habitual. Un cop ja instal·lats en una coquetona terrasa, passem la tarda buscant una alternativa a la via normal, finalment ens decantem per la mantinguda cara oest, molt més vertical, però amb continuïtat de neu i de la que no hem vist ressenyes enlloc (a hores d’ara encara les estem buscant...).

El dia de cim no ens cal matinar gaire, estem alts i el camí per la glacera és prou complicat com per fer-lo a les fosques. Efectivament, tan punt s’obre el dia el que ahir semblava una plàcida caminata es converteix en una esperpèntica travessa per sota d’imponents sèracs. Comencem bé, abans d’arribar a la paret ja ens ha calgut utilitzar la corda!!!. Sense nous contratemps ens plantem al coll delimitat per l’ala esquerra del Condoriri (Cerro Ventiniani) i l’escollida cara oest. Comprovem que realment la via (veure via) té la continuïtat i la inclinació que ahir ens va semblar apreciar, això sí, també ens adonem que no en tindrem cap ni un de descans. No ens ho pensem massa i accelerem la marxa, abans que piqui el sol i empitjorin les condicions del gel que tapissa la paret. Tan sols duem una corda de 60m, quatre cargols de gel i alguna estaca, material clarament insuficient pel que ens espera, però sense nervis i amb sang freda avancem metre a metre en busca de la cresta cimera. A la que duem un parell de llargs de corda l’ambient sota els nostres peus és vertiginós, ens concentrem en el que ens resta per damunt i en dos llargs més ens plantem a la cresta.

Condoriri

Som prop del cim, ja el tenim a la vista, només ens separen d’ell un ressalt rocós i una esmolada aresta nevada. Deixem les motxil·les penjades a d’una estaca i lleugers de pes guanyem ràpid els darrers metres. Poques vegades havíem trepitjat un cim tan aeri, Condoriri (5.696m), però no podem baixar la guàrdia, el descens és incert i uns espesos núvols venen cap a nosaltres. En no res tornem a ser on hem deixat les motxil·les i ara toca decidir per on continuem?. La cara oest no és una bona opció de baixada i acabem seguint per l’aresta SO, la via normal. Ens toca desescalar llargs trams de mixte i les darreres dificultats les solucionem rapelant de la pitjor roca que hem vist en la nostra vida. Un cop de peu a la glacera és un passeig arribar a la tenda, però la muntanya ens ha exigit massa i no ens veiem amb forces de baixar avui a la llacuna Chiar Khota. Fem una segona nit a 5.200m i l’endemà, ja més dencansats, iniciem el descens que haurà de dur-nos a La Paz, on esperem recuperar forces. Ja tan sols ens resta superar la darrera dificultat, evitar els malauradament cada vegada més habituals piquets de manifestants que impedeixen l’accés a la capital boliviana.

La Paz (Bolívia), 9 de maig del 2005(15.770 km) 

Cerro rico de Potosí	Illimoni desde La Paz

Arribar a Sucre (2.600m) és un alè d’aire fresc, per fi estem per sota dels 4.000m, a més és una ciutat colonial encisadora, plena d’esglésies i edificis d’altres èpoques que no fan més que reforçar el seu encant. Malauradament només podem estar-hi un dia, la capital de Bolívia ens espera. Després d’una llarga nit en un bus patera la primera visió de La Paz ens sorprén, una ciutat encaixonada al fons d’una vall i envoltada de nevados de 6.000m, destacant l’Illimani per sobre de tots. Ens trobem amb una ciutat bulliciosa, animada i plena de colors, no ens costa adaptar-nos al seu ritme.

La proximitat de la Cordillera Real ens posa neguitosos i en un no res ja tenim les motxil·les carregades a l’esquena. Ens dirigim al Huayna Potosí de 6.088m, segurament la muntanya més ascendida de Bolívia, situada només a 26km de La Paz és un cim ideal per aclimatar. Per Laura l’aproximació al camp d’alçada (5.200m) és dura ja que està acabant de treure’s de sobre una inoportuna grip. Encara continuem en companyia d’en Zígor i Amatza a qui hem engrescat en el que serà la seva primera experiència amb l’alçada. Un cop al campament alt ens prenem un dia de descans perquè Laura s’acabi de recuperar i de pas veure les autèntiques dimensions d’aquesta muntanya.

Sortida de sol sobre el Huayana Potosí

Tot i que la via normal no és excesivament difícil no es pot badar, a més som els únics que anem sense guies, fet que no deixa de sorprendre’ns.
Pocs minuts passada la mitja nit el campament és un formiguer, tothom parteix cap amunt. Matinar tant ens depara moltes sorpreses, a part de la nevada amb que ens llevem, Amatza és incapaç de sortir del sac, ha begut poc i la deshidratació li ha passat factura. Laura està a punt de no pujar també, no ha dormit en tota la nit per culpa d’un emprenyador mal de panxa, però no es pot estar d’intentar-ho. A la una i mitja estem en moviment, la pujada per la glacera és llarga i contínua, enmig de la foscor els pendents de neu són interminables, però progressem acompanyats per les llums de La Paz a l’est i el resplandor d’una forta tempesta a l’oest. La primera dificultat, la Rampa Chica, la superem sense problemes i una hora més tard som al peu de la Rampa Grande, el darrer obstacle abans del cim. Pugem morts de fred aquesta inclinada pala gelada de 200m i arribem junt els primers raigs de sol al cim que no és que una esmolada aresta a 6.088m. (veure resenya i fotos)

L’espectacle als nostres peus ens deixa bocabadats, veiem des del Tititaca fins a la selva amazònica, però no ens hi podem recrear, el fort vent i l’intens fred ens obliguen a baixar abans del que voldriem. Hem de parar atenció, la Rampa Grande de baixada resulta força exposada amb una capa de gel molt precària, per tant no dubtem en assegurar els trams més compromesos, mentres ens adelanten alguns guies amb els seus clients baixant d’una forma pel nostre criteri suicida. Un cop a baix de la rampa ens relaxem i continuem el descens a través de profundes esquerdes i impressionants seracs, gaudint del paisatge que no hem pogut veure durant la pujada al ser negra nit. Ja de retorn al campament d’alçada (5.200m) el cansanci es deixa notar i optem per fer-hi una tercera nit i així de pas millorar la nostra aclimatació per futures ascensions.

El GEM al cim La Pala Grande

El matí següent tots quatre estem feliços, Zígor i nosaltres dos pel cim i Amatza perquè per fi pot baixar!!! Poques hores més tard estem a la Paz brindant amb vi bolivià per aquesta i futures escalades.

Tan punt passem la frontera boliviana ens instal·lem davant la Laguna Blanca i comencen les negociacions per pujar al Licancábur. Necessitem transport per arribar a la base de la muntanya, però aquest sembla anar lligat de forma indissoluble al guia de torn. Després d’una acalorada i àrdua discussió no ens posem d’acord, nosaltres ens quedem sense transport i per tant sense cim, però ells es queden sense negoci també. Preferim no pujar al Licancábur a haver-ho de fer amb un guia imposat i innecessari, per nosaltres encara és més important la forma en que es du a terme una ascensió que el simple objectiu del cim. El dia destinat al Licancábur l’aprofitem per fer una passejada fins els cinc mil metres i gaudir de les vistes sobre l’altiplà mentre reforcem l’aclimatació.

Companys de fatigues	El Salar de Uyuni

Els tres dies següents són inoblidables, ens endinsem de ple a l’altiplà bolivià dalt un tot terreny amb Zígor i Amatza, una parella d’escaladors bascs que també estan de periple i tenen plans similars als nostres. Les hores i els quilòmetres volen, llacunes de mil colors, flamencs, termes, paisatges lunars..... sense baixar mai dels 4.200 metres i en ocasions fregant els cinc mil. Les condicions climàtiques són dures, el fred és intens, fins i tot ens veiem sorpresos per una forta nevada. El darrer dia de travessa creuem el salar d’Uyuni, el més gran del món, una immensa planícia blanca sense interrupcions i encerclada de volcans. Ens sorprèn anar trobant poblets en llocs tan inhòspits, però resulta difícil comunicar-nos amb els seus habitants ja que la majoria només parlen quechua o aymara.

Petits incidents	Llacuna arco iris

Després d’una breu estada a Uyuni arribem a la mítica ciutat de Potosí situada al peu del Cerro Rico d’on s’extreia la plata que va convertir a Potosí en la segona ciutat més gran del món al segle XVI. Avui aquest esplendor ja ha passat, però el Cerro Rico continua essent explotat i es troba solcat per milers de quilòmetres de galeries. La visita a les seves mines ens deixa frapats per la duresa de les condicions de treball que no han variat gaire en els darrers cinc cents anys. Aquests primers dies a Bolívia han servit per trencar la imatge que teníem preconcebuda, la gent és cordial i acollidora i el país és barat, vergonyosament barat!!! Per fi hem deixat de sentir-nos com un euro amb potes pel fet de ser turistes en un país sudamèrica.

L'arbre de pedra

San Pedro de Atacama (Xile), 21 d’abril del 2005(14.080 km) 

La capital de Xile ha quedat enrera i la veritat és que no la trobem a faltar. Després d’un llarg viatge en bus aterrem a San Pedro, un oasis de tranquil.litat al bellmig del desert més sec del món. Aquest poblet de parets encalades i teulades de fang tot i els grans atractius que amaga s’ha lliurat del turisme de masses gracies a quedar lluny de tot, nosaltres hem trigat 24 hores en arribar-hi. D’entrada el viatger nouvingut té una sensació d’estrés, no sap per on comencar davant l’amplia oferta, geisers, salars, llacunes, volcans... Per sort nosaltres no tenim aquest problema, el mateix dia que arribem ja ens proposen d’anar a escalar. L’endema l’autor de la proposta, com a bon xilé, no apareix!. Tant és, nosaltres continuem endavant i acabem a Toconao on a part d’escalar descobrim un autentic jardí al mig de desert, la Vall de Jere.

Escalando en Toconaco	Garganta del diablo

Al dia seguent li toca el torn a la bici, pero els migdies són tan calurosos que fins mitja tarda no ens atrevim amb ella. La idea és anar al Valle de la Luna a veure la posta de sol des d’una de les seves dunes. És tan digne de veure la caiguda del dia com el centenar de persones que han vingut amb els tours organitzats, tot un espectacle en si mateix.

Ara bé, nosaltres tenim altres plans i són veure també la sortida de sol, pero aquest cop sols. Per aconseguir-ho ens quedem a dormir dalt la duna tot i estar prohibit (no li direu a ningú, oi!). Un cop satisfet el nostre desig dediquem la resta del matí a recorrer el Valle de la Luna deixant-nos portar pels seus capricis geologics. Per variar, l’endema més bici!!!. Aquest cop ens apropem a la Quebrada del Diablo i no és agossarat dir que és el recorregut més espectacular que hem fet mai sobre una bici. Un estret pas flanquejat per altes parets és l’inici d’una sorprenent gorga totalment ciclable que va girant fins morir entre dunes.

Vivac a les dunes

Aquest matí la sortida de sol ha estat magica, envoltats per fumaroles i a una quants graus sota zero ens hem passejat pel camp de geisers del Tatio a 4.300m d’altitud. Hem baixat contents ja que hem comprovat que encara mantenim una bona aclimatació a l’alcada.

Valle de la Luna	Lincabur

Mentres som a San Pedro no podem deixar d’observar el Licancabur, una de les muntanyes sagrades dels inques, que amb els seus gairebé sis mil metres domina l’horitzó atacameny. És un volca de linies perfectes i demá entrem a Bolívia per ascendir-lo. No ens volem veure obligats a contractar cap agencia per pujar-lo i com que des de Xile aquesta opció no és possible marxem al pais veí on podrem anar per lliure.

 

Passem tota la setmana donant-li voltes a les diferents opcions per la propera sortida i al final ens decantem per la proposta que ens fa en Pato un jove escalador de Santiago que vam conèixer fa uns dies. L’objectiu és temptador, escalar sencera la glacera penjada del Colgante del Morado (veure via i fotos) .

Escalada Plaza roja ( si vols veure veure via clica aqui)	Cara Sud Morado

En aquesta ocasió la sort no ens acompanya i en el darrer moment ens falla el company, en Pablo, un metge xilè.
( L' ascensio vista per un Xile, clica aqui )
Això comporta que també estem sense tot terreny, imprescindible per poder escalar en tan sols dos dies la via que havíem vist la setmana anterior degut a la llarga aproximació que té. Per tant ens veiem obligats a canviar de plans i aquesta vegada ens decantem per la roca, La Plaza Roja , (veure via) una estètica torre de granit vermell. Anem en transport públic i això fa que els horaris s’allarguin més del previst, fins passat el migdia que no podem començar a enfilar-nos. Escalem per l’aresta a tota velocitat, la via és llarga i més complexa del que suposàvem, però l’escalada vertical i franca ens fa gaudir d’allò més. Tan punt acabem el darrer rapel cau la nit i no és fins arribar al refugi que podem relaxar-nos i assaborir la jornada.

L’endemà limitats per l’inflexibilitat dels horaris del transport públic optem per fer una tranquil·la caminada per la vall del San Francisco dominada en tot moment per l’espectacular cara sud del Morado coneguda aquí com“l’Eiger xilè”.

Santiago de Xile, 28 de març del 2005 (11.680 km)