l dia 27 sortíem tots 6 (en Gerard arribaria més tard) cap al El Cordón Plata per tal de començar a fer
l’aclimatació, i encara que el camí era curt, una recalentada del motor de la furgoneta ens va fer
ampliar el temps de viatge i els nostres coneixements de mecànica aplicada (de 1h30’ a 7h!). Quan
vam arribar al refugi de San Barolomé ho teníem clar, cap al primer camp, a Las Veguitas (3200m).
Un camp preciós a on pasten les vaques joiosament.

EL’endemà pujàvem als 3600m de Piedra Grande, iel cansament acumulat de tant viatge sense descans
es deixava veure, les primeres gitarades i malestars, tot comú... però, sense menjar suficient. Una mala
previsió ens va minvar les vitualles, sols podíem somiar amb les hamburgueses dobles del camp base a
4200m (ei,ei, no ho sabíem que n’hi havia abans d’anar-hi eh!?). El 29 vam arribar a El Salto, un camp
base ideal com a banc de proves pels nostres cossos i l’adaptació a l’alçada, ja que es troba a la mateixa
que la del CB(1) de l’Aconcagua. El nostre somni de quetxup i mostassa encara no s’acomplia, havíem
tingut mala sort, fi d’existències, (era còmic veure’ns repartir un tros de cansalada que no feia un pam
entre 6, i més com ens queixàvem si el del costat era més o menys gran. En els dies següents vam anar
fent ascensos i descensos fins el dia d’intent al Vallecitos (5400 m), que va ser el 31. En Jofre i en Tomàs
ja tenien a la butxaca un cim, mentre els altres ens havíem quedat a 5100 m. Quin cap d’any tan diferent,
el raïm el vàrem canviar per unes partides de cartes amb una colla d’amics d’Argentina i Castelló!

L’endemà ja tornàvem a Mendoza per enllestir l’entrada al Parc de l’Aconcagua. Allà es va afegir el setè expedicionari, el Gerard, que ens esperava feia
un parell de dies. Compres, permisos i una dieta rica en proteïnes van ocupar-nos un parell de dies ben bons. Vam haver de parar de menjar bifes de
chorizo i brochettes quan ens vam adonar que començàvem a remugar! Estic segur que el colesterol estava disparat per sobre el límits! És cert companys,
la carn d’Argentina és boníssima! Aquests dies ens van servir per recuperar-nos de la gana, també per que més d’un es retrobés amb el seu cos després
de patir durant 3 dies signes de mal d’alçada.

El 3 de gener sortíem cap a Penitentes, la primera parada abans d’entrar al Parc, amb la intenció de fer la ruta normal (cara nord), i ja estàvem impacients.
Vam aprofitar per preparar els farcells que ens havien de dur les mules. Si, ho heu entès bé, mules, amb els seus arrieros, personatges que es dediquen infatigablement a pujar i baixar càrregues des d’Horcones (entrada al parc) fins a Plaza de Mulas (camp base de l’Aconcagua). Són per veure’ls, d’una altra
època, amb el seu codi de conducta i les seves tradicions, durs com les muntanyes que no paren de creuar.

L’endemà començàvem a caminar al migdia, per que per davant sols teníem dues hores fins al camp de Confluència (3200m). Allí vam conèixer al Nicolás,
la Gabi, el Dieguito, la “flaca” i molts altres companys Argentins que ens van cuidar com a prínceps, és normal, tenint en compte que portàvem en Pep i
en Sebes, que no van parar d’explicar acudits fins que se’ls van guanyar. Ah, i també vam començar a tenir notícies de l’expedició dels de l’Aconcagua
sense gluten(2), dels qui en coneixíem la seva estada per un amic nostre que en formava part.

Al dia següent vam pujar fins el mirador de la temible i vertical cara sud (4150m), un mur de quasi 3000 que sols proven els més intrèpids i agosarats.

El dia 5 vam fer l’aproximació cap a Plaza de Mulas , en teoria es tractava de 6-8h relativament durs, però al final per uns quants van ser més 9 que
8 hores sota un sol de justícia mentre recorríem els 25Km de recorregut. La veritat és que va ser un dels dies més durs i pesats, un d’aquells dies
que desitges arribar, i que, una fantàstica sensació de benestar t’inunda quan gires l’últim revolt i et trobes amb un feix de tendes de tots colors i
que t’indiquen la fi de l’esforç. En arribar vam trobar-nos amb el grup de celíacs i des del primer moment vam estar en contacte.

Després del dia de descans al CB, amb les forces recuperades, comença de veritat l’ascensió al cim, que durà 6 dies.

El 7 de gener pugem a Plaza Canadà per a deixar un dipòsit de material, ja dividits en els tres grups
d’atac al cim: Jofre i Gerard, Tomàs i Mangas, i en Sebes, en Pep i jo. Anem carregats amb uns 18 Kg
cadascú, ja us ho podeu imaginar, seguint el consell de: lent, lent, i encara més lent. En el moment
que puges una mica tot l’organisme treballa sota pressió, el cor s’esforça constantment per bategar
més sang, per oxigenar més les cèl·lules, és una sensació estranya on l’únic que pots fer és hidratar-te
i seguir les regles, si no comences a veure la cara fosca de la muntanya.

Les sàvies paraules de l’amic Iñurrategui al Hire Himalaya em venien a la ment: per pujar a un arbre
has de saber si podràs baixar d’ell, i quan baixis, fes-ho amb més compte que a la pujada per no
trencar cap branca, per deixar-lo intacte.

Però aquell dia tot estava perfecte, la baixada fou lleugera i la nit molt bona. Els dies eren excel·lents
i la motivació alta. Així que al dia següent vam tornar a pujar amb una altres 17 kg a l’esquena,
aquesta vegada per quedar-nos-hi. Tots vam pujar més o menys bé, però en Mangas es va trobar
malament.

L’endemà el mal de cap d’en Mangas persistia, i va dir prou, o sigui que l’ascens a Nido de Cóndores (5300m) per fer un altre dipòsit el vam fer
només 6, si es pot dir així, tenint en compte que l’expedició dels celíacs i una munió de gent anàvem cap amunt! Al final, tornàvem a pujar massa
pes, quasi 20 kg, no vam saber calcular bé el menjar que necessitaríem i vam fer molt llarg (devia ser per compensar Vallecitos). El camí d’ascens
solia ser molt semblant, grans esses per unes pendents de tartera quan pujàvem i grans línies rectes quan baixàvem a tot gas per les mateixes
pendents.

L’11 pugem a Nido altra vegada, ara una mica més lleugers, amb bones sensacions. Cada vegada estem més amunt, i comencem a imaginar el que
ens queda. Un s’ha d’adaptar al fet d’anar pas a pas, gra a gra, sense veure el fi.

El dia 12 de gener enfilem cap a l’últim camp d’alçada, ara la muntanya encara escanya més, s’ha d’anar més tranquil, respirar, economitzar, respirar,
economitzar són les paraules que ronden la meva ment. Finalment arribem al campament de Berlín (5900m). Els nostres companys se senten forts,
en Pep i jo hem patit força desgast. En aquell moment, a dins de la tenda, dividits en dos grups de 3, després d’una bona sorpresa en forma de
liofilitzats que ens recupera, ho tenim clar: demà és l’últim dia de lluita.

A 5900 m feia força fred (-20ºc). Cap als volts de les 7 de la matinada començàvem a caminar en dos grups: Gerard, Tomàs i Jofre per una banda,
i Pep, Sebes i jo per l’altra. Als inicis manteníem el contacte visual, malgrat que els dos grups s’anàven separant. El fred feia que no et poguessis
parar.Poc a poc vam anar pujant: ara fins el refugio Independencia (6300m), ara fins al Portezuelo del viento, ara la travesia...I la distància
augmentava. Al final en Jofre, en Tomàs i en Gerard van fer cim i els altres ens vam quedar a sota la Canaleta, a 400m de l’objectiu.
Però amb ganes de tornar-hi!

La baixada va ser molt més fàcil, cada pas era una alegria pel cos i al dia següent ja érem a Plaza de Mulas amb els nostres amics Celíacs.
Després d’una bona celebració vam decidir que ens convenien uns dies de relax a les costes de Xile! La veritat és que Argentina ens
va rebre amb els braços oberts i la gent ens va tractar molt bé! Ara ja estem pensant noves excursions, però això, ja és una altra història!

Jordi Masats
Expedició Aconcagua 2006