ELS AMICS DE L’ONCE

El passat 27 maig, el GEM va organitzar per tercera vegada la sortida anual amb els amics de l’ONCE. No cal dir que aquestes excursions són especials, molt diferents de les altres que fem durant l’any. D’entrada, hom podria pensar que muntar una excursió d’aquestes característiques ha de comportar dificultats, però la veritat és que la gran motivació i la bona preparació dels companys de l’ONCE i dels seus acompanyants fa que tot resulti fàcil i planer. Aviat t’adones que aquestes persones que no hi veuen del tot o gens tenen una sensibilitat especial per captar l’entorn. No copsen les coses com nosaltres, peròno per això deixen de percebre-les. I no cal dir que la seva il·lusió aviat se’ns encomana a tots, i això els fa admirables.

Després d’aquesta petita introducció, us faré cinc cèntims de com va anar el dia. De bon matí, en Brauli ens va recollir al local del GEM. Els nostres amics venien de Barcelona amb autocar i quan vam arribar a Fogàrs, que era el punt de trobada, ells ja hi eren, a punt per començar a caminar. Abans però, ens vam presentar i vam saludar els companys d’excursió.

Durant la nit havia plogut i tot estava una mica moll, tots podíem sentir les flaires que desprenien la terra i els arbres. El Montnegre és molt bonic aquesta època de l’any, l’esclat de la primavera era visible per tot arreu. Els camins i caminets per on en Brauli ens va fer passar semblaven fets a mida, gairebé no vam trobar ningú, tot va ser perfecte, tot i que alguns d’ells tenien algunes dificultats en les baixades i baixadetes que anaven trobant. Però mai no es va queixar ningú, tot els anava bé.

El dia va passar molt de pressa. Vam fer moltes parades, a vegades per menjar i beure, altres cops per xerrar o per fer fotos. Hi havia tantes flors i tant variades al llarg del camí que valia la penaemportar-se’n aquestes imatges a casa.

A mitja tarda em va tocar fer de guia de dos d’ells que, per poder seguir bé, s’agafen a un pal d’un metre i mig més o menys, com fan quan s’entrenen per a les seves competicions esportives. L’ordre és el següent: al davant hi va la persona que fa de guia, al final del pal el que té més visió i al mig hi va aquell que hi veu menys o gairebé gens. La meva feina era frenar les embranzides del de darrere de tot, que teniapressa per avançar els altres grups. Ell accelarava el pas i jo frena que frena. Amb molt d’humor em deien: “Anna, si te’n vas precipici avall, nosaltres hi anirem darrere teu; així que tu mateixa!”. I en aquests moments t’adones de la responsabilitat que té el guia i de com és d’interessant i gratificant aquesta tasca. Cada un dels nostres amics té una història particular, però tots estan molt interessats a superar-se en les activitats físiques que practiquen i saben transmetre’ns a tots nosaltres el seu esperit esportiu.

Havent dinat, amb els ulls clucs, mig estirats i endormiscats sota els arbres, l’aire suau ens portava les flaires de la natura amb tota la seva força.

De mica en mica vam refer el camí cap al punt de trobada per fer-nos la foto de comiat. I ara ja tots pensem en una propera sortida. Ens agraden tant a tots aquestes excursions que hi volem tornar.

Amics de l’ONCE, moltes felicitats a tots i que per molts anys puguem repetir aquestes vivències.

Anna Aguilar