Castejon de Sos, són les 4 del matí i a l’alberg Pájaro Loco, on dormim, sona el despertador. Saltem literalment del llit i tot es posa en moviment.

Al cap de 15 minuts ja som dins del cotxe en direcció a Benasc. Es encara negra nit però el cel es serè i estrellat i tot fa pensar en un gran dia de muntanya.

El nostre objectiu es pujar al pic Principal de la Maladeta (3308 metres) pel seu coll occidental, més conegut amb el nom deColl de la Rimaia, per la gran esquerda que cada estiu es forma a la base de la muralla granítica, sota mateix del cim.

Quan arribem al pla de la Besurta (1900 mts), cap a les 5 del mati, sembla que hi es festa. Ja no hi ha lloc pel cotxe hi hem de baixar uns metres fins a trobar un petit forat al costat de la carretera on aparcar.

Carreguem las nostres motxilles a l’esquena, creuem el pla deixant enrera un tràfec impressionant de gent que encara prepara el seu material i ens afegim a la llarga cua de muntanyencs que fan camí cap a la Renclusa, rastrejant el camí amb el llum del frontal.

El camí, ben fressat i empedrat en alguns trams, aviat comença a guanyar altura. Desprès de dos petits relleixos, ens calen unes giragonses per arribar a un altre més gran. Continuem pujant i deixant revolts enrera fins a trobar un tram més recte que desprès d’un petit flanqueig ens deixa al costat mateix del refugi de la Renclusa (2.140 metres - 40 minuts.) que bull d’activitat a aquelles hores del matí.

La claror del nou dia, ens deixa ja entreveure tot un munt de muntanyes gegantines....Maladeta, Pic d’Alba, Paderna, etc. i també que a partir d’ací, entrem en l’univers de la neu.

Fem un petit descans i observem preocupats com el temps poc a poc es va complicant. El sol no acaba de fer acte de presència i els núvols son els amos del cel. De moment no sembla que la cosa vagi més lluny i aviat ens trobem de nou al bell mig de la professó que poc a poc guanya alçada en direcció al Pic d’Aneto en la seva gran majoria.

Després d’un darrer i intens esforç, arribem al peu de la paret de la cresta de La Maladeta (3130 metres aprox.) - 3 hores des de La Renclusa).

Som en un petit planell, al damunt mateix de la Rimaia, colgada encara de neu. Per arribar al cim però, cal superar un empinat corredor de neu d’un centenar de metres fins arribar al petit coll de la Rimaia i, des d’allà, arribar al mateix cim per terreny nevat mixt, però ja més fàcil.

Aprofitem el replà per equiparnos degudament i afrontar el corredor amb garanties. Segons l’estat de la neu o bé, avançat léstiu, va canviant de condicions i ara, desprès de les darreres nevades de la primavera, la seva inclinació es considerable (65º).

Així doncs, s’imposen els piolet i els crampons, i com veiem en altres grups, també la corda i el casc.

Sense més dilació, pugem decidits per la pendent i desprès d’un quart d’hora de vertical pujada som al coll sense problemes, des d’on ens caldran uns 10 minuts més per aconseguir el cim Principal de la Maladeta 3308 mts - 25 minuts des de la Rimaia), format per un petit conjunt de grans blocs.

Com podeu imaginar, el panorama en dia clar, es molt extens. Al nostre davant, el gegant del Pirineu ocupa la nostra vista. El Pic d’Aneto encara amb el seu mantell nival, cobejat per una corrua de gent que poc a poc fa camí per la seva gelera. Més a prop les verticals parets que cauen a plom del la Cresta del Mig, al nostre darrere el llac de Cregüeña i a l’horitzó molts cims importants que serien llargs d’enumerar, (Posets, Perdiguero, Maupàs...).

Necessitem reposar i menjar, però veien que poc a poc el temps es va tapant i ens amenaça amb forma de propera tempesta. Ens decidim a abandonar la comoditat del cim i a davallar el vertical corredor, per aturar-nos ja passat el tram més compromès.

Desfem l’aresta i ens plantem de nou al coll de la Rimaia, on observem de nou la verticalitat de la entrada de la petita canal per on cal davallar i el seu trànsit considerable de cordades. Quant ens aniria de bé poder muntar un rapel i baixar còmodament, per bé que la falta d’ancoratges ho fa difícil. Traiem la corda de la motxilla, ens encordem i avall que fa baixada.

Assegurem des del mateix coll fins a un sortint de roca que prenem com a segon punt de reunió. Tot i això, donada la verticalitat de la pendent, ens cal baixar d’esquena al buit mirant molt bé on posem els peus. Per sort, la petjafonda i la duresa de la neu, fan que els crampons mosseguin bé i ens ajudin a perdre els darrers metresamb una certa seguretat.

Arribats de nou a la tranquil·litat de la gelera i a terreny més favorable, ens disposem a la fi a fer el nostre àpat llargament desitjat, quan de sobte comença a ploure. Primer cau neu rodona, molt molla i tot seguit comença un ploure intens, un aigüat que ens acompanyarà en la nostra baixada per les llargues rampes de neu fins al refugi on arribem sense gairebé res que sigui sec.

Continuem baixat cap al Pla de La Besurta amb l’aigua a l’esquena i així arribem al cotxe, on entrem sota pluja batent i completament xops.

Aviat la nostra petita habitació de l’alberg es converteix en un immens penjador on intentem eixugar la roba.

A mitja tarda deixa de ploure i el sol fa la seva aparició amb força. Ens decidim a pujar a prop de les pistes d’esquíde Cerler, on esperem l’hora de sopar cercant cama-secs en mig dels prats acabats de regar per la pluja.

Eduard Serrano