Som a la primavera i el temps està insegur. Una llarga llevantada ha colgat de neu les muntanyes i les previsions pel cap de setmana, son incertes i el risc d’allaus, elevat.

Decidim aprofitar el diumenge per fer una sortida matinal amb raquetes a un cim proper i senzill, on puguem escollir alguna ruta a cobert de les caigudes de neu i on, també, en cas de mal temps tinguem una curta retirada.

Sortim de casa aviat al matí i amb dues hores i escaig aparquem el cotxe al coll de Pimorent, entre la Catalunya Nord i Andorra.

Tot menjant l’entrepà, ens acabem de guarnir per començar la caminada. Ens calcem finalment les raquetes i per un paisatge curull de neu resseguim plàcidament la planera vall en direcció al cim que ja divisemen la llunyania.

Aviat passem pel costat d’una petita cabana de pastors i remuntem pel sud un llom pedregós (cota 2190 mts aprox), mol a prop d’un cable d’arrossegament de l’estació d’esquí. En aquest punt, girem en direcció Nord i evitem alguns turons colgats de neu quelcom més costeruts, passem a prop de la cota 2375 i arribem en poca estona a la caseta superior del mateix arrossegament abans esmentat (2400 metres aprox).

En aquest punt ja tenim el cim molt mes a prop però encara 300 metres per sobre dels nostres caps.

Aprofitem la protecció de la petita cabana per arrecerar-nos del fort vent que bufa i recuperar un xic de forces menjantquelcom per afrontar amb garanties la darrera pitrada. Ens col·loquem també els paravents i amaguem les orelles sota d’una cinta càlida doncs el temps s’embolica poc a poc i els núvols prenen un caire del tot amenaçador i tot plegat promet emocions fortes abans no aconseguim fer cim.

En marcada direcció Nord guanyem ràpidament metres per un pendís de neu sostingut fins ben a prop de la carena (2456 metres), on reprenem novament la direcció sud per un ample llom ja prop de la darrera pala de neusota el cim.

La neu, molt ventada en aquest punt, es quelcom més dura, per bé que les raquetes amb el seu relleus inferiors i algunes puntes d’acer s’hi troben bé.

El terreny, poc a poc es va redreçant a mida que ens acostem al cim. Algunes ziga-zagues ens ajuden a superar millor el pendent i així, en mig d’un fort vent i un cel molt tapat que de tan en quant ens envia algun floc de neu, aconseguim arribar a una petita inflexió de la carena al nord del cim, a prop de l’aresta cimera, ja encimbellada molts metres pel damunt de la coma dels Padrons.

Amb moltes més precaucions guanyem els darrers metres per terreny mixt fins arribar al mateix cim amb les raquetes als peus. Pic de La Mina 2683 mts. (2h30’)

Bones perspectives de les abruptes parets nord del Pic de Font Freda, Les Valletes i Font Negre, així com delproper Pic dels Pedrons i dels ja més llunyans bessons Pics d’Envalira.

Després de pendre vistes i fer algunes fotos, toquem ràpidament el dos, doncs aquí a dalt no s’hi esta gaire bé.

Desfem els primers metres més delicats i aconseguim el collet, abans esmentat, on posem velocitat de creuer i baixem de pressa. La neu, cada cop més tova, facilita la feina de les raquetes i en pocs minuts ens trobem de nou “amagats“ darrera la cabana de fusta de l’arrossegador.

El cel, molt canviant, ens en fa una de calç i una de sorra, i tan aviat plou com neva com fa sol. Així de distrets, seguim pendent avall fins arribar de nou a la petita cabana de pedra on fem una aturada per tornar a menjar quelcom i agafar les forces que ens calen per arribar al coll de Pimorent i al cotxe (2 h).

Eduard Serrano