Som a finals de febrer i gairebé s’acaba l’hivern. A tot això cal afegir que la neu no ha fet acte de presència a les muntanyes i que les sortides habituals pel mantell blanc han estat nul·les.

Algunes caminades per mitja muntanya ens ajuden a mantenir la forma, però quelcom avorrits per la nostra darrera inactivitat, ens decidim a trepitjar de nou alta muntanya, això si, la més propera que tenim a prop de casa nostra.

Ben aviat al matí, passem pel poble de Setcases amb l’intenció de deixar un cotxe a la mateixa carretera de Vall Ter, a la confluència amb la Vall de Coma de l’Orri. Amb un segon cotxe, baixem per la carretera fins al trencall del poble de Tregurà el qual deixem enrera per una petita carretera emporlanada fins a trobar la pista de terra en bon estat que s’enfila en direcció a Font Lletera. Deixem enrera un petit mirador (la creu de fusta) i seguim pujant fins poc després d’un pronunciat revolt on finalment deixem el cotxe (1.700 metres).

El dia es presenta rúfol i malgrat ser el més de febrer, la neu no la veiem enlloc. Des del mateix cotxe deixem la pista i comencem a pujat directament pel llom del costerut serrat fins un primer turó proper (Torroella de Dalt - 1.984 mts). Seguim endavant en direcció NO fins a una punta molt característica amb dos roquissams al damunt. (Castell dels Moros- 2.125 metres), on trepitgem la primera neu del dia.

Fem una aturada per repostar forces tot contemplant ja a la nostra esquerra tota la cloterada de Font Lletera, de tràgic record per tots els excursionistes, encapçalada per el cim del Pic de Balandrau, cobert de neu.

Continuem per terreny més planer i creuem la collada del Moro i despres d’un petit turó assolim també la dilatada collada de Font Lletera (2.138 metres). Fem un petit bufet i continuem amunt. La neu cobreix només parcialment la muntanya, i podem escollir el tipus de terreny on volem caminar mentre poc a poc guanyem metres, no sense esforç, per la costeruda carena que acaba al damunt del petit cim del Puig de Mantinell o Font Lletera (2.573 mts). Aèria perspectiva de la Vall de Coma de Vaca amb el seu refugi i del Pirineu Oriental: Puigmal, Pic de l’Infern, Bastiments, ...

Seguim la planera carena completament nevada, per bé que ventada en alguns trams, en direcció N fins a un profund sifó al que cal baixar (Collada del Catllar - 2.536 mts). Més endavant, ens cal remuntar uns metres per aconseguir un petit cim a la mateixa carena (Puig de la Canal Mala - 2.557 mts). Un coll planer a l’altre costat ens permet de fer un bufet per començar la darrera pujada ferma de la travessa, el Puig de Pastuira.

Mentrestant, el temps sens ha complicat i una densa broma ens embolcalla, amb un vent fred i persistent que porta alguns flocs de neu. Guanyem metres en mig de la neuper la forta pujada. La visibilitat es curta i no som capaços de distingir el cim per enlloc. Ens cal encara fer un gir a l’esquerra NO i superar algunes puntes de roca per atènyer el cim principal, guarit amb un gran piolet metàl·lic (Puig de Pastuira – 2.689 metres). Al mateix cim trobem uns excursionistes que acaben d’arribar desprès d’haver remuntat una canal del vessant Nord del Pastuira.

No ens hi estem gaire estona. El vent, la neu i la boira, refreden el nostre cos amb rapidesa i es millor seguir endavant. La accidentada carena, segueix en direcció NO i es fa entretinguda degut a la quantitat de neu que hi trobem i a les nombroses puntes que cal anar superant. Una traça ja feta, ens ajuda en mig de la nuvolada a no errar el nostre camí i trobar-nos en desagradables pendissos. Per terreny costerut, superem pel bell mig la darrera dificultat de la carena i comencem la davallada cap a la Collada de La Coma de l’Orri, que intuïm de tan en tant, quan la boira s’obre un xic al davant nostre.

Arribats al coll, girem en direcció SE i comencem una llarga davallada per la Coma de l’Orri, profunda vall tancada al nord per les parets dels cims del Gra de Fajol i al sud pels vessant nord del mateix Puig de Pastuira.

Perdem metres més aviat decantant-nos pels vessants del Pastuira, seguint algunes fites existents que sobresurten pel damunt de la neu.

Aviat restem més arrecerats del fort vent, la qual cosa ens permet de fer una aturada i recuperar forces, un xic malmeses. Uns metres més avall, una roca molt característica, parteix la vall en dos. Passarem pel seu costat dret (sud) i continuarem perdent metres fins a la seva base, on creuem un filat pel bestiar. Unes rampes de neu fonda fan mes fàcil la baixada fins a trobar el bosc, on el camí esdevé més perdedor. Sempre decantats pel vessant Sud de la vall, arribem al fons de la mateixa i seguim el torrent deixant-lo sempre a la nostra esquerra en el sentit de la marxa. En un moment donat (1.700 metres aprox - fites) el creuarem i seguirem el corriol, ben fressat, per un bonic bosc de pi fins al final de la vall, on després de creuar el cabalós torrent que prové d’Ull de Ter, trobem una pista que ens deixa a la carretera asfaltada, on al matí haviem deixat el cotxe.

Ara ens caldrà anar a recollir l’altre cotxe que tenim pel damunt de Tregurà, i ho fem en mig d’un fort xàfec d’aigua, pedra i neu, del qual ens hem lliurat per molt poc.

El temps emprat en la travessa ha estat d’unes 7 hores (incloent-hi les poques aturades que hem fet). Naturalment, sense neu, amb bona visibilitat i amb calçat més lleuger, podem escurçar la durada, però de ben segur que també ens aturarem més per gaudir de l’entorn.

Si us decidiu, de ben segur que no en sortireu decebuts.

Eduard Serrano