|
||
|---|---|---|
Després de molt temps buscant, apareix el tercer company de cordada que ens permetrà afrontar amb més garanties una de les escalades pirinenques de major bellesa. Ens trobem devorant quilòmetres un calorós dia d'agost, ni més ni menys que vuit persones, direcció al llunyà Luchonais, al vessant francès del Pirineu i amb un objectiu comú als nostres caps, el diedre est del Spijeoles (3.021m). Una via de la que absolutament tothom que l'havia tastada en parlava meravelles, una elegant i directa línia al cim, granit fantàstic i terreny d'aventura a alta muntanya. Ja disposàvem de tots els ingredients necessaris per gaudir in situ d'aquest prometedor recorregut. Després de sis hores de cotxe, d'haver travessat la Val d'Aran i la ciutat termal de Luchon, per fi arribem a les Granges d'Astau, on comença un transitat camí cap el llac d'Espingo. No tenim cap mena de pressa i a la que deixem enrere la marabunta humana ens deixem seduir pel salvatge entorn. Llacs, cascades, boscs, cims llunyans, tot plegat constitueix un marc privilegiat que fa que les costerudes rampes del refugi d'Espingo es superin gairebé sense adonar-nos. Passem de llarg aquest refugi i decidim fer nit al peu d'un petit llac. En condicions normals des d'aquest punt el nostre objectiu seria clarament visible, però una espesa boira que a aquestes hores baixa cap a la vall impedeix la seva visió. Tan punt acontentem les nostres queixoses panxes, el núvol pixaner arriba a la nostra alçada i una desagradable sensació d'extrema humitat fa que no ens quedi més remei que donar per acabat el dia submergint-nos dins els nostres sacs. Al matí següent tot i la previsió d'haver portat fundes de vivac, alguns de nosaltres hem experimentat la humida sensació de dormir dins d'una peixera. Es fosc, al sol encara no li toca sortir i els núvols no volen abandonar la nostre companyia. Esmorzem desganats i enfilem les primeres rampes per un luxe de camí adoquinat que du al refugi de Portilló d'Oô, però poca estona més tard ens hem de desviar per un herbós corriol que en pocs minuts ens deixa ben xops els peus. La pujada és directe, sense treva, i la visibilitat de pocs metres. Poc a poc el neguit és major, no tenim ni la menor idea de si cal pujar, baixar, anar a l'esquerra, a la dreta!. Parem diverses vegades i finalment amb mapa, brúixola i altímetre en mà discutim que fer. Els desitjos estan dividits i quan sembla que la lògica imposa baixar, una senyal “divina” ve en la nostra ajuda. De cop i volta el núvol s'esvaeix i deixa veure per pocs segons el pany de paret a escalar, són uns moments màgics en que tots restem bocabadats. Amb això en tenim prou per seguir el nostre camí a cegues, però, ara sí, en la direcció correcta. Minuts més tard ens trobem just al límit, entre l'espès núvol i els primers raigs de sol, presenciant un curiós fenomen que fa pujar i baixar a gran velocitat aquesta boira. A mesura que guanyem alçada el paisatge que s'obre als nostres peus és increïble, tota la vall i la plana francesa submergida dins un mar de núvols, nosaltres, en canvi, ens retrobem amb les primeres clarors, colors càlids que ens envolten. No ens n'adonem i ja som a peu de via, ara cal deixar la mística i la màgia de la natura enrere per concentrar-nos en el repte que tenim davant. Ens organitzem en dues cordades de tres persones, al capdavant Raül, Laura i jo, tot seguit els companys d'Osona, Pere, Gabi i Jordi. Volem evitar l'excés de maniobres a les reunions i per això dividim l'ascensió en tres trams que anirem liderant successivament cada un dels tres membres de la cordada. Les primeres passes verticals van al meu càrrec i aquests metres inicials ja permeten endevinar la tònica de la via, bona roca, excel·lents fissures, verticalitat no excessiva i ambient de pel·lícula. A la segona tirada, per guanyartemps, em salto la reunió confiant en que les nostres cordes de 60 metres arriben a tot arreu. Seguim fidelment la ressenya, que en aquest punt abandona l'eix del diedre per l'esquerra, però poc a poc les dificultats augmenten i les fissures per protegir-nos disminueixen, què dimonis passa!. Després d'un cop d'ull més calmat me n'adono, per la gran quantitat de de claus abandonats a indrets inversemblants, que estic seguint la mateixa sort d'altres cordades que m'han precedit i jo, a l'igual que ells, també he perdut la via en aquest punt. Amb molt de compte avanço metre a metre mentre busco, sense cap èxit, alguna ínfima escletxa on poder muntar la reunió. Just en aquest moment escolto molts metres per sota meu, allò que mai vols sentir.... no hi ha corda!!!. Uff de nou el “subidón”dels moments inoblidables. Quan la lògica no funciona cal donar pas a la imaginació i em fixo en un petit e inestable bloc on, amb enginy i moltes triangulacions, aconsegueixo muntar una acceptable reunió. Més tard, mentre pugen els companys i escolto les seves bufades, m'acabo de convèncer de que, definitivament, per aquí no anava la ruta correcta. El següent llarg porta a una aèria travessa que ens du a una línia més lògica i a partir d'aquí l'escalada és per gaudir-la a cada passatge que vas superant. Es succeeixen trams molt verticals, però amb generoses preses i fissures de totes mides que fan que no dubtis a l'hora d'afrontar els passos més compromesos. De tant en tant trobem algun pitó, però no hi ha ni rastre de les reunions, ara que, tant és... ens les fem a mida quan s'acaben els 60 metres de la corda. Raül arrossega un voluminós equip fotogràfic i malgrat les seves ganes d'encapçalar algun llarg no s'hi veu amb cor, hem demana que segueixi jo, cap problema!!!. Avui estic gaudint com pocs cops ho he fet. Ja fa estona que ens hem adonat que la via és més llarga del que la marca la ressenya i ens caldrà espavilar per sortir per dalt a una hora raonable. Acordem que per guanyar temps segueixi jo de primer fins al final. A falta de quatre llargs ja s'intueix el cim, ara la via es bifurca en dos, una placa llisa pel centre de la paret o anar resseguint el marcat diedre que li dóna nom. Davant la bellesa d'aquest darrer l'elecció és clara. Just a l'entrar en el sector de les majors dificultats el sol deixa d'escalfar, ja que la via està encarada al est i comença a ser tard. La temperatura davalla en picat, som a gairebé a 3.000 metres d'alçada i,tot i ser en ple agost, el fred no perdona. Mentre estic superant un petit bloc encastat, que demana unes estranyes seqüències de mans, noto una sospitosa tremolor en aquestes. A l'arribar a la reunió ho veig més clar, amb màniga curta i tot suat m'estic quedant ben glaçat. Els minuts es fan eterns fins que arriben els companys i em passen l'anhelat gore, per sort el paisatge que ens envolta és superb, el blau del cel és tan intens que encega. Un altre llarg més i ens plantem al tram més exigent de la via, una llarga i ampla fissura diagonal que impacta per la seva verticalitat. És fàcil de protegir i això ens dóna prou confiança per enfilar-la sense masses miraments. La intentem seguir fins el final, però es torna massa ample. Així que arribats a aquest punt tenim dues possibilitats, confiar cegament en un tac de fusta d'aspecte sospitós i col·locat possiblement pels primers aperturistes o bé posar un friend del nº3 que hem arrossegat per tota la via esperant aquest precís moment. Un cop de decisió i ja som a la penúltima reunió, només ens resta un darrer llarg que resulta més treballós del que esperàvem, o potser és el cansament acumulat en aquestes hores. Som a l'aresta, pocs metres sota el cim, ens retrobem els sis i pugem plegats al punt més alt on unes banderes tibetanes aporten el punt místic. Tornem a sentir l'enyorada escalfor del sol, el molest vent, les infinites vistes pirinenques i, sobre tot, compartim aquests efímers instants de l'eufòria del cim amb uns bons companys. La bellesa d'aquest moment es trenca quan algú recorda el que encara ens queda per davant. Més de 2.000 metres de baixada, la majoria per pedregars, als que cal sumar unes 6 hores de cotxe per arribar a casa. I el que és pitjor...aiii carai, jo soc l'únic de nosaltres que demà “hauria” d'anar a treballar a primera hora. Diedre Est de Spijoules (3.021m), Luchonais, Pirineu francès 400 m. Max. V+ Primera ascensió: L.Malus, F.Cereza al 1964
Activitat realitzada el 14 d'agost del 2006 per: 1ª cordada: Laura Piferrer, Raül Comino, Josep Mula 2ª cordada: Pere Montasell, Gabi Moreno, Jordi Barniols I donant els seu suport moral desde el camp base: Lupe Diaz, Paula Martin
|
||
