La jornada intensiva del estiu ens permet aprofitar el divendres a la tardaper acostar-nos a les comarques dels Pirineus més allunyades de casa. Així, un divendres d’estiu sortim de casa al migdia amb una calor canicular(38,5º a la comarca de la Segarra) per aconseguir conquerir els cims de Ballibierna i , per que no, cercar un xic de fresca de la que ja fa dies que no gaudim.

Arribem a Vilaller (Alta Ribagorça) al capvespre i després de sopar al hotel on ens allotgem, preparem les motxilles per el dia següent i dormim plàcidament sense cap mena de calor que ens ho impedeixi.

La diana es a les 6 del mati. Agafem els trastos i pugem al cotxe per aproximar-nos fins a l’embassament de Llauset (2.200 mts), el que fa que aquests cims no tinguin gairebé aproximació.

Desprès de 11 kms en direcció a Vielha, agafem el trencall del modest poble de Aneto, que superem per una carretera ja més estreta que no para de pujar. Poc a poc anem guanyant alçada per el barranc de Llauset, deixem enrera les bordes de Pujol i del Moliner i també el refugi de Llauset, al costat de la carretera i amb una font ben aparellada. Desprès d’unes reblincones, agafem dins d’un túnel, un desviament a l’esquerra per ficar-nos dins d’un segon molt llarg i tenebrós que ens deixa molt a prop de la presa de Llauset, en una zona d’aparcaments.

Esmorzem mentre ens calcem les botes i preparem el material per la pujada. L’aparcament es ple de cotxes i sembla que tothom porta la mateixa intenció de pujar al mateix cim.

Ja a peu i mitjançant un altre curt túnel, accedim al camí que voreja l’embassament per el seu costat nord. fins a cercar l’entrada d’aigües, on uns metres més enllà, trobem un cartell en una important bifurcació. Agafem el camí en direcció a l’estany de Botornàs. Primer guanyem alçada per la vall de Llauset, per poc després, girar a la nostra dreta (nord) a fi de superar un petit collet i arribar primera la cabana i desprès a l’estany. (2340 mts-40´).

Per terreny planer i sempre seguint les marques del GR11, anem a l’entrada d’aigües de l’estany , on seguim progressant per el mateix marge del torrent.

Al cap de pocs minuts, creuem el riu i arribem a un important encreuament de camins (1h ). El de la dreta, ens duria als llacs d’Anglios i el de l’esquerra (GR11) al coll de Ballibierna, que es el que haurem de seguir encara uns metres mes. Sempre seguint les senyals blanques i vermelles, pugem decididament en direcció oest fins a un nou encreuament (senyalitzat) on, deixarem el GR11 al coll esmentat, i continuarem en direcció oest cap els “estanys chelats”(2.520 mts-1h 8’), ja solsament senyalitzat amb fites.

 

Així, successivament anirem passant per els següents llacs, sempre deixant-los al’esquerra (sud) finsals 2680 metres, on, deixem el darrer estanyol a la nostra dreta i tot seguint les fites, girem en clara direcció sud-oest tot superant diversos graons de rocaper arribar a la base del Ballibierna oriental, ja ben visible des de fa una bona estona.

En aquest punt, comença la part més incomoda de l’ascensió, doncs el camí fa nombroses ziga-zaguesper guanyar metres en un terrenymolt dret de pedra petita i solta. Ben aviat però , arribem sense més complicacions a la primera punta de l’aresta ( Ballibierna est 3.038 metres 2h15’). Mitjançant una aresta de pedra calcaria facil però aèria, no ens calen més de 5 minuts per arribar al Pic de Ballibierna ( 3.067 mts 2h20’).

 

Des d’aquest cim, es contempla de forma privilegiada tot el massís de la Maladeta per la seva vessant més salvatge: Russell, Margalida, Aneto, Aragüells, i més allunyats, Perdiguero i Posets.Mentre mengem quelcom, anem resseguint amb la mirada, llacs, arestes , cimsi profundes valls que des d’ací semblen no tenir fi.

La Tuca de las Culebras, la tenim gairebé a tocar, però per trepitjar el seu cim ens cal superar el famós “pas del cavall” que d’entrada ja impressiona al més valent.Parlem d’un tram d’aresta plana i esmolada (II exposat) d’una trentena de metres que els mes agosarats passaran amb els peus al costat de Vallibierna i les mans al fil de l’aresta i els menys o farana cavall, per el mateix fil amb una cama col·locada a cada vessant.

Superat el pas d’una manera o altre, arribem d’immediat a la Tuca de las Culebras ( 3.051 mts 2h30’).

Ara, ens toca baixar al coll de Llauset i per fer-ho,prenem el camí normal de La Tuca de Las Culebras en un terreny molt pendent i que requereix atenció fins arribar a un fals collet. Situats en aquest punt, deixem a la nostra dreta un corredor de pedra solta i traspassem clarament el collet per seguir baixant perl’aresta. Quan veiem que aquesta comença a caure en picat, les fites ens fan girar a la dreta i ens condueixen a un corriol , cada cop mes definit que així que el terreny ho permet, gira a la nostra esquerra (est) i en mig d’unpaisatge “llunar” o volcànic ens porta al mateix coll de Llauset (2865 mts 3h).

 

Les dificultats del dia ja s’han acabat. Ens llencem pendent avall per una pedrera desfeta i còmoda que perd inclinació a mesura que ens acostem al fons de la vall. A prop d’un torrent d’aigües ferruginoses cal passar al vessant esquerra (nord) i seguir baixant per terreny més herbósfins a la cua de l’embassament .(2.200 3h30´).

Ben a prop d’ací, creuem el pont del torrent de Botornàs, i per terreny conegut tornem a l’aparcament de la presa on tenim el cotxe. (2.200 mts 3h45´).

 

Eduard Serrano