Les ganes de caminar son tant grans que orga-nitzem una passejada pels Pirineus, volem fer una petita travessa anar a tres refugis, portem el mínim (tot i així encara podem suprimir coses) i cap a munt.

A Espot lloguem un ta-xí fins al llac de Sant Maurici, allà comencem lapujadafinsel refugi

 

d’Amitges on volem continuar fins a Saboredo i el de Colomers.

Les previsions no són molt bones però en tot cas ja anirem enrera, la vall és preciosa i el temps encara ens deixà veure els encantats, alguntrencalos i ens trobem al mig del camí un remat de cabirols. Parem per fer un petit most i gaudir de l’entorn,però acabem de presa dons comença a espurnejar, (no ens volem mullar), arribem al refugi i comença a ploure de valent, esta ple, francesos, anglesos, israelites bascos, ja tenim el plat a taula,ens surt rodó després de l’esforç ho agraïm perfecte!.

Ens recuperem, la peti-ta Mont no para de cri-dar de l’entusiasme de la novetat “ara hem canviat de casa?” qui són aquests que parlen estrany i sopen al nosre costat?

Tot i això no ens deixa tranquils ella vol men-jar com tothom no fari-netes no.... menjar de veritat. Anem a descobrir el refugi, no para de gatejar per l’habitació. Es de nit el cel està serè i deixa veure els estels, n'hi ha tants que sembla una nit del mes de juliol.

Dormim fins l’endemà. Oh!!! Quina pena... s’aixeca el dia plujós, espe-rem, esperem i decidim marxar cap a baix, anirem a la Vall d’Aran a l’alberg de Salardú.

A Salardú i sota la pluja anem a passejar, l’endemà volem anar a caminar.

Despertaeldiaplujós però totiaixíensanema Mont-garri, Banys de Tredòs i Vielha.

Fempassejadesambparai-gua,nolesquevoldríem però ens ho passem d’allò més bé. (qui no està con-tent es perquè no vol).

El divendres veiem que el

dia no es tant dolent i decidim pujar al refugi de Colomers.

Aquesta vall es preciosa, i el dia ens deixa pujar fins al refugi, fa una mica de vent i està un xic tapat, fem una excursió fins els llacs de més amunt del refugi. Pensem que ens ha sortit prou bé, no hem aconseguit el nostre objectiu inicial, però improvisar sobre la marxa no ens ha sortit malament.

Com diu la cançó “caminante no hay camino, se hace camino al andar” I podem dir que els pics més alts ja han començat a enfarinar-se. Tot bai-xant ens trobem ases, vaques, xais i un sol espetegant. Hem de tornar cap a casa arran de mar, quin país que tenim, es com un llibre al que pots triar el paisatge que vulguis i allà el tens, que preciós, tenim la sort de poder gaudir de mar i muntanyacom aquell que no fa res.

Hi tornarem abans de que estigui tot ple de neu!

 

Família Robert-Bernadàs