El Cerví, quin meravellós amuntegament de pedres...

Un estiu més dirigim les nostres mirades cap als Alps, aquest cop portem en ment un dels grans mites alpins, el Cerví que amb els seus gairebé 4.500 metres és tot un símbol de Suïssa. Omnipresent a qualsevol producte típic del país helvètic, aquesta muntanya d'arestes perfectes mira amb desafiament als núvols i el seu triangle cimer desafia les lleis de la gravetat, tot i que vista des de l'altre vessant, l'italià, la visió és ben diferent, assemblant-se a un allargat i eriçat drac.

Aquest cop ens plantegem fer l'aclimatació d'una manera diferent a lo habitual i la muntanya escollida és el Zinalrothorn (4.221m), una destacada agulla d'aparença inexpugnable, almenys vista de lluny,però un amagat corredor la fa més assequible un cop ets a prop. L'arribada al refugi des de Zermatt ja ens deixa veure les cartes de presentació d'aquestes muntanyes del Valais Suïs, més de 1.700 metres de desnivell fins al refugi de Rothornhutte (3.177m), això sí, a través d'uns paisatges de bonics prats alpins i extenses vistes sobre el massís del Monte Rosa que va quedant poc a pocmés llunyà, a les nostres esquenes. La recompensa a tant d'esforç va ser a la tarda en forma del millor sopar mai tastat a un refugi “quantite et qualite”. A les 3 del matí en punt la suau calma dels dormitoris és arrasada per les presses i les corredisses, gairebé tothom ha contractat guies per fer l'ascensió, un fet molt inculcat a la cultura muntanyenca a aquestes contrades. La primera part de la travessa discorre per una llarga glacera, no fa gens de fred en aquesta serena matinada. A mig camí de la glacera els primers raigs de sol comencen a sortir d'una manera tímida, l'horitzó minut a minut va canviant amb càlides tonalitats la seva amplia paleta de colors i sense adonar-nos a la nostra esquena apareix el majestuós Cerví. No per haver vist mil cops la seva silueta deixem d'embadalir-nos de nou amb les seves primeres clarors, sabem que és l'autèntic objectiu pel que hem vingut a aquestes valls i per tant ens ho mirem amb ulls diferents aquest cop. Ràpidament ens adonem que la nostra idea inicial de pujar per una via alternativa a la normal, sense cordes fixes, refugis ni aglomeracions, ha quedat esvaïda, a la aresta Zmutt brillen amb intensitat les llises plaques de pissarra, no hi ha gens de de neu ni glaç. Ens fa pena oblidar-nos d'aquesta elegant aresta tant de temps somiada, però també ens alegrem d'haver vist a temps aquest entrebanc. Distrets en aquestes cabòries arribem al final de les llargues pales de neu, a l'inici d'una trencada canal. Canviem el material de roca pel de neu sense cap mena de pressa tot deixant que ens avancin els professionals amb els seus clients i així de pas ens van descobrint els secrets de la ruta. Llarg a llarg arribem a la Gabel (la forca), a partir d'aquí s'inicien els trams més macos d'escalada, unes travesses en diagonal a través de plaques llises, fissures verticals, flanquejos sobre el buit i aeris passos de cavall ens deixen a dalt de la proa de vaixell que és el cim del Zinal. La vista és impagable pics mítics un rere l'altre demanen la nostra atenció, el dia és excepcional i ens quedem molta estona per gaudir d'aquest regal pels sentits. Al dia següent tenim fixada la mirada en l'Obergabelhorn, un elegant i compromès cim veí, però una inesperada grip de Laura ens fa baixar a la vall abans d'hora.

Suïssa és bonica i bucòlica, però també molt cara i avorrida i d'aquesta forma van passant els dies al càmping de Tasch fins retrobar el nostre òptim estat de forma i sobre tot una fiable finestra de bon temps per anar cap al Cerví (4.478m). Una mica a contracor ens hem fet a l'idea de pujar per la via normal suïssa, l'arestaHörnli i decidim, ja que hi som, aprofitar el telefèric per suavitzar una mica el desnivell fins al refugi Hörnli (3.260m). Hi arribem per un bonic i regirat camí on compartim les nostres passes amb centenars de turistes que pugen fins al excepcional mirador del refugi per seguir, observar i comentar les vicissituds dels muntanyencs cervesa en mà. Passem de llarg i plantem la nostre tenda just al peu de l'aresta, hem decidit passar del refugi pel preu i per que és imprescindible reservar amb mesos d'antelació plaça tot i que ningú et garanteix que el dia escollit sigui radiant. Estar just sota el cim mateix i veure'l gairebé sempre tapat per núvols dóna la sensació que aquesta mole sigui gegantesca, talment com si volgués sortir-se del cel.

La conquesta d'aquesta muntanya va estar carregada de mites, drames i grans rivalitats, finalment va ser una variopinta cordada comandada per l'anglès Edward Whymper qui assolí el cim d'una de les muntanyes més fotogèniques del planeta a l'any 1865 per l'aresta Hörnli. Tot plegat a fet que centenars d'escaladors de tot el món fixin les seves mirades en el seu punxegut cim i això inevitablement ha suavitzat les seves dificultats, ja que s'ha construït un petit aixopluc a mitja ascensió, la cabanya Solvay (4.003m) i sobre tot per la instal·lació de cordes fixes, el resultat és que muntanyencs inexperts assolexen sense excessives dificultats el cim del Cerví tot i no estar degudament preparats pel repte.

Pot ser és la primera gran muntanya en la que no ens cal matinar, a les 4.30 hores del matí tan punt obrim la cremallera de la tenda ens agafem a la roca, estem acampats a l'inici mateix de la via. Una gruixuda corda fixa penjada d'un desplom ens treu la son de cop ja de bon principi. Mentre veiem com algunes cordades guiades tenen els seus primers patiments només sortir, nosaltres il·luminats per la minsa llum dels frontals anem superantpetits desploms, travesses, fines plaques amb l'afegit de la tensió costant de vigilar en tot moment sobre quins agarres confiem les nostres forces. Hi han molts trams de roca desfeta i leprosa tant característica en muntanyes de pissarra com aquesta, a més no hi val a badar per tal de no perdre la ruta correcte, el major problema d'aquesta ascensió, sobretot mentre la negre nit domina l'entorn. Davant i darrera nostre una llarga cuca de llum humana serpenteja per l'aresta, ens belluguem a bon ritme, portem unes minúscules motxilles i ens trobem àgils i feliços. L'ascensiótranscorre en tot moment una mica al costat esquerra de l'aresta i just en el punt més perdedor, quan has d'abandonar aquesta les primers clarors venen en la nostre ajuda. Ara al nord una agulla afilada, il·luminada de suaus colors reclama la nostre atenció, és el nostre amic “el Zinal”, distrets en aquestes poètiques cabòries aixequem la mirada i ens trobem sense voler amb la cabana Solvay. Mirem el rellotge i comprovem sorpresos que encara no marca ni les 7 del matí i ja portem fet més de la meitat del recorregut. Just a partir d'aquest punt traiem el nostre cordino i assegurem el pas més complicat tècnicament de l'itinerari, la placa Moseley, girem la vista avall, l'immens refugi Hörnli no és res més que una insignificant taca sota els nostres peus, en tot moment tenim molt present una colpidora sensació de buit a banda i banda. Un cop passada la cabana les cordes fixes es van succeint i la via guanya encara més en ambient i verticalitat, retrobem l'aeri fil de l'aresta i és aquí quan la tètrica i gèlida cara nord mostra tota la seva autèntica dimensió. A l'alçada de l'ombro patim els primers col·lapses, els darrers 200 metres són una successió de cordes fixes una rere l'altra i l'espera sobre la neu. a l'ombra de la freda paret nord es fa llarga. En pocs moments un penetrant fred ens paralitza, per tot arreu hi ha verglas, ens calcem com podem els grampons i quan tornem a agafar les gruixudesmaromes ens cal fer un esforç extra per superar els verticals passatges que es succeeixen d'ara en endavant. No parem de pensar en lo selectiva que seria aquesta muntanya sense tantes facilitats afegides, també ens venen al cap la sang freda i decisió de Whymper i els seus companys a l'hora d'afrontar aquestes dificultats 150 anys enrere. Sense esperar-ho s'acaben les cordes fixes, la pendent minva molt, cap a dalt no es veuen més dificultats, només gent parada, felicitant-se, satisfeta, és el cim!!!. El dia és fantàstic, solejat, però fred i només amb algun núvol sota els nostres peus, el punt culminant és una mica indefinit, allargat, en realitat són dues puntes, la Suïssa en la que ens trobem nosaltres i un xic per sota a un centenar de metres el cim italià, units tots dos per una fina aresta. La vista es inabastable, un increïble mar de cims ens envolta pels quatre costats, la gent està eufòrica i exultant al nostre voltant i pocs minuts més tard s'uneixen a la festa un parell d'helicòpters plens de turistes que volten ben a prop nostre, càmera en mà. Ells també han fet el seu Cerví, això sí.... sense aixecar el cul del seu seient calefactat!!!. Ha estat una ascensió més ràpida del pensat, tan sols 5 hores de la tenda a aquí, la nostra alegria, però, no és tan exterioritzada com la de la majoria de gent, tenim clar que el més complicat i perillós ve a partir d'ara, la baixada.

El caos més absolut només arribar a les primeres cordes fixes, cordades amunt, cordades avall, cordades descansant... i tot això en l'estret i obligat lloc de pas. Guies impacients, cordades inexpertes en maniobres, clients exhausts, malediccions i crits en alemany, anglès, polonès, japonès, català... massa cridar i poc entendre'ns. Amb habilitat i poca diplomàcia deixem enrere aquesta torre de Babel, allunyant-nos del que fa poca estona pujàvem amb facilitat i alegria. Ara mirant el buit que impera sota nostre, la prudència s'imposa i baixem encordats a l'ensamble, som conscients que no ens podem permetre la més mínima errada. De tant en tant sorolloses i frenètiques caigudes de pedres per la vessant est i nord ens recordem on ens trobem, ens adonem que és més esgotador aquesta tensió de baixada que no pas l'esforç de la pujada. L'únic núvol solitari que hi ha ve a fer-nos companyia, sortosament es queda enganxat i no va amés. Molta gent ens passa a tota velocitat, nosaltres tenim clar que no tenim cap mena de pressa, curiosament ara, tot i conèixer el camí, tenim més problemes del comte per trobar l'itinerari adequat. Ja a la part baixa un escalador polonès s'uneix a nosaltres fart de perdre's, del seu bàsic anglès només surt la frase...” I'm tired, very, very tired...”, el seu patètic to de veu encara ho fa més creïble. Destrempen per la darrera corda fixa i passem de llarg la nostra tenda. Anem directes a la terrassa del refugi, “ two biers, please”, a pesar dels 5 eurus de cada cervesa pocs cops ens hem alegrat tant de un robatori, ara toca brindar per un nou somni fet realitat.

El Cerví tot i no ser una muntanya difícil, no és fàcil, la ruta encara que molt trepitjada és perdedora i un canvi de temps en una aresta tan llarga pot ser molt compromès. La seva roca tot i ser de mala qualitat et fa gaudir i la seva massificació fa que et fixis encara més en el seu meravellós entorn alpí. A pesar del que us puguin dir les males llengües sobre aquesta muntanya, si esteu preparats pel repte no dubteu en acceptar-lo.

 

 

Activitat realitzada el 24 de juliol per Josep Mula i Laura Piferrer

Cerví / Matterhorn: 4.478m.

Aresta Hörnli: 1.200m, AD Inf. ( IVº)

1ª ascensió: Edward Whymper, lord Francis Douglas, Charles Hudson, Robert Douglas Harrow i els guies Michel Croz (de Chamonix) i pare i fill Peter Taugwalder (de Zermatt) el 14 de juliol de 1.865 per l'aresta nord-est (Hörnli).

 

 

Projecció audiovisual de l'ascensió al Zinalrothorn i Cerví el darrer dimecres d'octubre al GEM