Ruta pel Montnegre amb l'ONCE

Un dels dimecres que era al GEM, en Brauli em va comentar si volia anar a la sortida que feia amb l’ONCE, vaig dir-li que si podia no hi faltaría. Així va ser.
Per a mi ha estat tota una experiència molt entranyable. Són unes persones que agraeixen d’una manera positiva tot el que facin per elles.

 
     
 

El motiu de la sortida era el contacte amb la natura, i també mantenir-se en forma, així ho van demostrar, aguantaven més que alguns de nosaltres!

De bon matí vam arribar al punt de trobada i ells ja ens esperaven, les presen-tacions i salutacions de rigor ... I anem per feina! A cada un de nosaltres ens van assignar una persona. El que jo acompanyava era en Domingo, un noi basc. No parlava gaire ja que ells han de estar sempre concentrats en el camí però, era molt simpàtic i com vam estar tot el dia junts de tant en tant xerràvem.

En Domingo em deia que trballava a la Zona Franca, en un quiosc de l’ONCE i cada dia agafava el metro. Jo li vaig preguntar –com t’ho fas?– i, ell em va dir que un altre cec l’havia ensenyat a vellugar-se pel metro. Amb aquestes respos-tes te n’adones de quina capacitat tenen aquestes persones, per afrontar els milers d’obstacles que troben a la seva vida quotidiana. Cada un d’ells té una història i totes son molt tendres i al mateix temps dures, treuen més profit de les coses que nosaltres, un d’ells ens advertia que no ens refiéssim tant de que ell hi veia una mica, que una mica era això, una mica! I també necessitava el nostre reforç però, la veritat era que anava la mar de trànquil pel bosc i semblava no necessitar ajuda.

Dins del grup ni havia de totes les edats. Una de les noies era la campiona d’Espanya de proves de resistència i, això em va impressionar molt, la força de voluntat i el coratge que tenen malgrat de la seua incapacitat, que suposo que és per això que els ha reforçat en altres aspectes.

 

 

 

Vàrem caminar molt, potser massa per alguns. La ruta escollida era per camins no gaire transitats del Montnegre, que en Brauli i alguns amics seus havien netejat de bardisses, arbres i branques caiguts per la neu i així nosaltres no vàrem trobar gaires obstacles. Un però, que és va resoldre in situ, va ser un pi gegant que ens va obligar a improvisar una baixada en un tobogan pel costat de l’arbre i, va ser el toc d’aventura de l’excursió, i també un moment tens.

Cal dir que el dia ens va acompanyar, feia sol i el Montnegre estava molt bonic i les vistes eren esplèndides, que encara que no les podien admirar crec que el hi vàrem transmetre aquesta bellesa a través nostre. Jo m’ho vaig passar molt bé i, si puc el proper any hi tornarem. Fins aviat amics de l’ONCE

Mina