Gel contrarellotje

Un altre cop anar a picar gel? Ha estat un comentari molt escoltat aquest hivern i no és que estiguem malalts de gel (o potser sí…), però no podem oblidar que ens trobem en un país mediterrani i els hiverns no són tan llargs i rigorosos com ens agradaria, per tant aquests mesos favorables han de ser aprofitats a fons. La veritat és que si girem la vista enrera hem tret molt de profit a aquest hivern i no hem parat de enfilar-nos sobre aquestes efímeres estructures d’aigua dormida. Any rera any els practicants del cascadisme es multipliquem de manera directament proporcional a l’escalfament del planeta, el major perill d’aquesta pràctica. Per tant, aquelles zones més interessants, conegudes i divulgades són freqüentades massivament els caps de setmana i això esdevé una de les majors amenaces de l’escalada glacial, els projectils en forma de blocs de gel que cauen de les cordades superiors. Així doncs, la recepta sempre és la mateixa, matinar, matinar i matinar…, molts cops l’èxit o el fracàs d’una escalada d’aquesta mena es determina molt abans d’arribar-nos a encordar.

A mitjans de gener un nombrós grup d’escaladors de la comarca ens plantem a la Vall d’Izas al Pirineu d’Osca, el dissabte escalem tots, però diumenge tan sols ens queden ganes de marxa a Laura i a mi. Portem al cap la joia de la vall i una de les escalades més perseguides del Pirineu espanyol, L’eau, l’eau, a més aquest any es troba en unes condicions fantàstiques. Desprès d’un reparador bivac a la fantasmagòrica estació ferroviària de Canfranc i la preceptiva aproximació d’hora i mitja, encara negra nit, la visió d’uns llums frontals enfilats a la paret i la pressió de sentir-nos perseguits per dues cordades basques, fa que no vulguem entrar en cap cursa perillosa i desistim. Ara bé, la visió d’aquests elegants 300 metres de gel ha quedat a la nostra retina, hi tornarem!!!.

Per ser fidels al que va esdevenir us relataré l’ascensió tal com la vam viure setmanes més tard, a ritme de contra rellotge.

08.05h, dissabte, Sant Pol. Passem a recollir a en Francesc, un company amb qui, ara fa 7 anys, vam compartir corda a Montserrat en les nostres passes iniciàtiques en el món vertical. Des de les hores ençà no hem tornat a coincidir, tot i que tots hem escalat força, però ell gairebé sempre sobre sòlida roca. Tenim més de 400 quilòmetres per endavant, però per sort les carreteres estan buides, els advertiments de la consellera Tura sobre el temporal de neu han fet efecte i al ser una llevantada el Pirineu d’Aragó no ha rebut tant com el de casa, el que ens permetrà escalar sense témer als allaus. En menys de 5 hores ens plantem a Canfranc, el dia és assolellat, però molt fred, el mercuri es nega a abandonar els valors negatius.

14.30h. Ja amb la panxa i la motxilla plenes enfilem les glaçades rampes del coll de Ladrones, al nostre pas apareixen noves estructures glaçades que setmanes enrera no existien, l’hivern ha arribat de veritat. Ens creuem amb cordades que baixen, entre ells un francès amb el nas obert que no fa res més que reafirmar-nos en l’estratègia que volem posar en pràctica en aquesta escalada.

17.15h. “Tranqui Francesc, que amb el nostre fogonet Markill cuinarem de meravella pels tres…”Hem ressonen al cap aquestes paraules meves pronunciades hores abans a peu de cotxe. El fogonet rutlla a les mil meravelles, però la càrrega de gas de més de 3 anys i una temperatura de -10ºC graus fan que es negui a funcionar correctament. La situació fa desesperar, però finalment acabem sopant calent al nostre acollidor bivac, una mena de bauma glaçada a peu de la cascada. En Francesc no acaba de veure clar les excel·lències de tan insòlit dormitori i opta per baixar un centenar de metres per així passar la nit fora la neu, en un lloc que anys enrera va ser possiblement un funcional bivac sota una immensa roca. Des de l’interior dels nostres acollidors sacs acomiadem un nou dia.

01,20h, diumenge. “Trinc, tranc, trinc tranc…”, un soroll prou conegut fa que abandoni el meu profund son, escolto veus i sorolls de ferralla a pocs metres, serà una malson?. Doncs no, Laura també ho ha escoltat. A partir d’aquest moment costa tornar a conciliar el son. Haver fet un bivac apeu de via i tot així veure’ns avançats per una altra cordada hem treu de polleguera.

05.00h. el despertador no ens perdona ni un trist minut de confortable descans. Bé.. a dir veritat jo ja fa estona que estic mig dormit, mig despert, mig emprenyat… Intentem enganyar l’apetit i esmorzem desganats, la nit és ben freda i els moviments lents i imprecisos. Des de la nostre privilegiada situació podem controlar el camí d’accés, no es veu a ningú aproximant i, el millor de tot..., el soroll d’aquesta matinada ha estat una falsa alarma, es tractava d’una cordada que rapelava a hores intempestives. El primer llarg corre del meu compte, trams força verticals que exigeixen els primers esforços de la nit. Es nota la manca d’aproximació, els meus muscles estan glaçats i adormits i, el pitjor…, el meu cap encara resta a dins l’escalfor del sac. L’incertesa de no saber si estem sobre la ruta correcta afegeix una mica d’emoció a l’escalada, poc a poc la progressió a cegues es va tornant divertida, no veig més enllà del que il·lumina el meu llum frontal, un parell de metres al meu voltant i poca cosa més. Murs verticals, afloraments de roca, petites dutxes d’aigua i finalment una esglaonada rampa em deixen a la primera reunió. El següent llarg discorre per un estret i preciós diedre glaçat, ens hi atansem just en el moment que els primers raigs de llum comencen a emplenar de càlids colors aquest gèlid indret.

07.35h. Ja no cal córrer, poc a poc veiem com altres cordades es van incorporant sota la nostra vertical. Anem amb tota la cura del món, però molts cops és impossible no deixar anar cap regalet pendent avall. Ara és el moment de gaudir, si es pot considerar així el fet d’estar penjat d’una reunió de dos claus rovellats. El tercer llarg és summament aeri, un esperó amb gel generós que requereix d’un flanqueig que et fa convertir per moments en un inestable ballarí sobre el buit.

10.45h. Poc a poc la vall va quedant sota els nostres peus, a partir d’ara l’ encaixonat itinerari dona pas a un amplisim llençol glaçat, semblan que les dificultats comencin a minvar a partir d’ aquet punt, pero nomes cal fer uns pocs metres per adonarse que no es res mes que una falsa sensacio. Ara encapçala els seguents llargs en Francesc, sel veu content i la seva satisfaccio es major al comprovar la major duresa del gel a aquets darrers llargs, avui estrena piolets i grampons i realment ho fa de una manera superba, sense poder-ho disimular se li escapa un petit sonrriure per sota del nas. Un darrer llarg a l’ensamble i donem per acabada una de les mes maques escalades glacials feta fins ara per qualsevol de nosaltres.

12.05h. Després de travessar les carregades campes de sobre la via, arribem, barallant-nos amb l’abundant neu fonda i amb l’ajut d’una traça discontinua, a la cabana de la Vuelta de Iserias. No és més que un precari aixopluc, però situat en un lloc espectacular, amb els espadats de la Pala de Ip com teló de fons. Tan sols ens resta una baixada força dreta que ens deixa al que ha estat el nostre hotel de milers d’estrelles de la passada nit. Ara, ja sense preses, refem les motxilles i desfem les passes del dissabte.

14.10h. Quin millor moment que aquest… tots tres a Canfranc al volant d’una taula, comentant les millors jugades de la jornada i disposats a devorar el que ens posin al davant. Estem feliços, alegres, xerraries, potser el vi també ens ajuda. Encara ens queda una llarga tornada a casa, però quan la companyia és grata els quilòmetres passen sense adornar-nos. Seguim xerrant, projectem noves sortides, altres vies, somniem en veu alta.

20.45h, Sant Pol. Bé, aquí es queda de nou en Francesc, un bon company de corda.

PD: A pesar de tantes penalitats, un consell…. no ho proveu , quedareu enganxats!!!

L’eau l’eauvall d’Izas

300m III/4

Oberta el 1980 per Dominique Julien i Pascal Darrius

Activitat realitzada el 5 de febrer del 2006 per Josep Mula, Laura Piferrer i Francesc Roura