Cresta del Ferrans (Alta Garrotxa)11.02.2006

Portava quasi bé deu anys darrera d’aquesta espectacular muntanya i, sempre que en parlava amb els companys em tractaven de boig. Malgrat tot el que deien, jo no els feia cas, l’únic que volia era pujar-hi i caminar per damunt de la cresta, esmolada com una navalla.

Aquesta muntanya plena de misteris i llegendes es troba al bell mig de l’Alta Garrotxa, els seus mil metres a la part més alta no li treuen gens d’espectacularitat.

El dissabte 11 de febrer amb en Dani Galiano i en Paco agafem els “trastos” a les set de matí desde Blanes fins Oix. Amb un temps molt bó a les nou ja erem al peu de la cresta. Ràpidament preparem tot el material, cordes, cordinos, bagues i algún “expres”.

Passem per damunt el pont de la “palanca de______________”, tot estava gelat, només teníem 2ºC. Poc temps després de d’anar pujant seguint unes marques vermelles arribem a una canal. Aquí comencem a posar-nos a prova, taiem cordes i la resta de material i amunt. Amb poca estona ens plantem a la boca de la cova i, quedem estorats per el pont; dos forats sortints en la part inferior formen un pont de roca natural, espectacular i molt bonic.

Després de fer-nos unes fotos continuem per la cova i en una segona galeria, a la part esquerra, s’obre una esquerda formant una canal, en Paco i jo pugem per aquí i en Dani ho fa per la part més exposada fins a sortir fora de la cova ¡mare meva! semblava la cua d’un drac.

Una vegada fora, continuem grimpant fins arribar a un rapel d’uns 25 metres de baixada per seguidament tornar a pujar per un pas de Vè bastant exposat i complicat. En Dani era l’encarregat d’obrir via, jo el seguía i en Paco anava de tercer recollint el material. Quan vaig poder aixecar el cap i mirar enrrere vaig poder apreciar el que portàvem fet i fer-me una idea del que encara ens quedava, semblava que no habíem fet res.

Sense perdre la concentració, continuem endavant per el camí, ¿el camí, quin?, més bé era per una esmolada agulla. Després d’unes quantes relliscades i patacades al genoll, per sort sense cap consequència, ja que encara que em fes mal, qui vindria a treure’m d’alla?.

En una de les aturades en Paco diu que ja veu el cim, ja hi erem molt a prop després de tot el que habíem passat. Sis hores vam tardar des d’on havíem deixat el cotxe fins acabar la cresta. Les cames ja no aguantavem gaire més i baixant vaig caure un parell de vegades més, per variar.

Finalment arribem a Talaixà i mentre menjàvem sens acostà una amic molt especial, un burret joganer que ens va fer molta gràcia. En acabar, recollir els “trastos” i baixada cap a Oix, fins el cotxe.

Ara companys una recomanació, animeu-vos a fer muntanya, hi ha racons meravellosos i màgics, com l’aresta del Ferrans, és una aresta difícil i exposada però, val la pena pujar-hi.

Joan A. Cardenas