GRAN PARADISO

4061 metres

del 24 al 27 de juny

Tot va començar quan vaig veure al GEM una propaganda del GEiEG amb una sèrie d’activitats i entre elles l’ascensió al Gran Paradiso. Vaig decidir posar-m’hi en contacte, erem al mes de maig. Tot seguit vaig fer còrrer la veu pel GEM i s’hi va afegir en Francesc Bayarri, en Jordi Consarnau i en Joan Bardalet. Posats en contacte amb els organitzadors, de primer diuen que només queden tres places i sóm quatre els qui hi volem anar. Finalment, quan només quedàven tres dies ens diuen que no hi ha cap problema, l’únic que ens demanen és que portem un vehicle nostre, encara que finalment hi podem anar en les furgonetes tal i com s’havia previst inicialment.

Són les quatre de la matinada quan sortim de Girona cap els Alps. El Gran Paradiso ens espera! Aquesta muntanya es troba entre el Montblanc al N. i el Dauphiné al S. i està formada per grans crestes escarpades i tarteres solitaries colgades de neu. És una muntanya relativament senzilla però, que també vol el seu esforç.

Els 2000 m. de desnivell, des de l’aparcament de Pont de Breul, situat al N. d’Itàlia prop de Torí, fins el mateix cim és fan integrament a peu, sense cap mena d’ajuda de remuntadors. Passem dues nits al refugi italià de Vitório Emmanuelle II a 2.732 m. El primer dia és dedica normalment a arribar al cim i el segon dia és reserva per si el primer no s’ha pogut fer per mal temps o alguna altra circunstància.

Quan arribem al poble de Pont de Breul, deixem les furgonetes aparcades i comencem tota la preparació de l’equip, mengem una mica i estirem les cames, ja que després de 9 hores de cotxe tenim el cul quadrat. Prop de les vuit del vespre sopem una mica al refugi Vitório Emmanuelle II. Ara ja podem observar les muntanyes curulles de neu, el canvi de temperatura, uns 14 ºC. El refugi és prou gran situat davant d’un llac, del que dic que quan baixi del Gran Paradiso m’hi donaré un bany. Parlar per parlar.

A les sis del matí ens donen l’esmorzar i arrenquem a caminar cap a l’esquerra del refugi passat prop del llac. Quan portem una hora ens adonem que ens hem equivocat, això va suposar una mica de malestar al grup ja que no sabíem massa bé per on ana-vem. Algú comenta que a la sortida del refugi hi havia un cartell que indicava “PARTENZA GRAN PARADISO” cap a l’altra costat però, ens havíem deixat dur per els organitzadors. Finalment tenim que girar cua.

Després de travessar una gran tartera de pedra, a l’estil de l’Aneto, arribem al “Glaciar del Gran Paradiso”. Podem adonar-nos de la gran quantitat de gent que ja han fet el cim i estan de baixada. Jo, ja tenia unes ganes terribles d’arribar-hi però, m’estava costant molt, no per la dificultat, sinó per la forta pujada que hi ha per arribar al cim. Jo mateix m’anava donant ànims i m’adonava que no respirava massa bé, tot i això tenia que arribar-hi com fos. Començo a veure el cim hi ha una gran gelera i a la dreta una mena d’ullal amb un balcó impressionant. Quedaven 500 m. pel cim, la gent que baixava em deia que ja hi era “ànim que ja el tens” però, quedava l’últim esforç, En Jordi, en Joan i en Francesc ja eren a dalt, jo estava molt esgotat, feia quatre passes i m’aturava, estava agafant, segurament, el mal d’alçada. Per fi arribo a dalt, ara tinc una pujada d’adrenalina, no puc aguantar l’emoció.

Fem un bon grapat de fotos, el dia formidable, un sol resplandent que reflexava a la neu i semblava que ens donàvem amb un focus directament a la cara. El pitjor ja havia passat, erem tots a dalt, però queda la baixada, en Jordi m’ajuda una mica i m’explica com s’ha de caminar en alguns passos complicats i l’Albert s’ofereix per fer-me una cordada. La baixada no és difícil però, les rampes junt a l’aresta són una mica compro-meses per mi, en aquest cas decideixo encordar-me.

De baixada encara aprofitem per fer un altra cim d’uns 3.700 m. que és just sota del Gran Paradiso. En arribar al refugi, tots estaven esperant per decidir que feiem l’ende-mà, la intenció era fer el Tresenta de 3.609 m. Nosaltres decidim no fer-lo i baixar, la resta del grup que sortírem de Girona continua endavant. Aquest cim és molt bonic, parets afilades i un petit corredor de neu no és cap dificultat per els companys.

Ens retrobem al parking i decidim baixar a un càmping, dutxar-nos i refer-nos una mica de la pallissa. Sopem una pizza en un restaurant de la zona, per cert molt bona i, al dia següent recollim tots els estris i agafem el camí de tornada a casa.

Per acabar, tinc que donar les gràcies a tots els companys per haver-me aguantat, donat ànims quan més els necessitava i per les bones estones que hem passat junts.