El
19 de setembre hem celebrat la diada del soci. Enguany més tard
que els darrers anys ja que la data que estava previst fer-la hi havia
pel mig el segon curs d’espeleologia, i com comprendreu no podia
passar el mateix que l’any passat. Aquesta vegada en Lluís
no va poder encarregar les taules ja que altres compromisos el privaven
de realitzar aquesta tasca, sempre voluntària. L’avan-çadeta
la van realitzar un grup que de bon matí ja varen encaminar-se
cap a St. Genís i van visitar una font en la qual es van refrescar
una mica per deixar anar la suor de la pujada i el sol que queia. Cap
al voltant de les onze ja es començava a preparar el foc per
tenir temps suficient i perquè el sofregit fos ben elaborat,
perquè n’és l’essència de la paella,
juntament amb les mans que la remenen. L’olor de sofregit feia
que més d’un li entrés la gana abans d’hora
–a mi em va passar- però, no podíem fer un lleig
als cuiners i sucar pa en el suquet perquè n’havia de quedar
per l’arròs. Mentrestant, la gent continuava arribant,
i es col•locava a la taula que més li agradava, el més
a prop del foc possible per ser dels primers a parar el plat per omplir.
Ah! mai hem comptat la gent exacta que érem, però jo diria
i segons els comentaris que se sentien, que aquest any sobrepassàvem
i de bon tros la quantitat de socis dels darrers anys; això vol
dir que augmentem dia a dia. Bé, eren pels voltants de les dues
quan els cuiners es van posar les piles i ficaven l’arròs
en aquell sofregit (que encara estava intacte...). Ja es veia a la gent
nerviosa amb el cuc de la gana que els hi picava, i a més a més,
veient el “xup-xup” de l’arròs. La cua es va
fer llarga de seguida quan van avisar que ja estava a punt de servir.
Els plats. Els plats, com es lògic venien vuits i marxaven plens,
uns més que els altres depenent si s’hi anava amb més
o menys gana. El silenci era quasi total, ja que les boques estaven
plenes gaudint d’un àpat cada cop millor, que és
del que es tracta, oi?
Per
arrodonir la festa, el pastisser es va lloï en el pastís
i que va agradar a tothom. La sobretaula i la cantada d’havaneres
no van faltar. Bé, aquesta és la festa que celebrem el
GEM, i això us volem dir als que no vàreu poder venir,
que el proper any us hi esperem, fins llavors i visca el GEM!
El
19 de setembre hem celebrat la diada del soci. Enguany més tard
que els darrers anys ja que la data que estava previst fer-la hi havia
pel mig el segon curs d’espeleologia, i com comprendreu no podia
passar el mateix que l’any passat. Aquesta vegada en Lluís
no va poder encarregar les taules ja que altres compromisos el privaven
de realitzar aquesta tasca, sempre voluntària. L’avan-çadeta
la van realitzar un grup que de bon matí ja varen encaminar-se
cap a St. Genís i van visitar una font en la qual es van refrescar
una mica per deixar anar la suor de la pujada i el sol que queia. Cap
al voltant de les onze ja es començava a preparar el foc per
tenir temps suficient i perquè el sofregit fos ben elaborat,
perquè n’és l’essència de la paella,
juntament amb les mans que la remenen. L’olor de sofregit feia
que més d’un li entrés la gana abans d’hora
–a mi em va passar- però, no podíem fer un lleig
als cuiners i sucar pa en el suquet perquè n’havia de quedar
per l’arròs. Mentrestant, la gent continuava arribant,
i es col•locava a la taula que més li agradava, el més
a prop del foc possible per ser dels primers a parar el plat per omplir.
Ah! mai hem comptat la gent exacta que érem, però jo diria
i segons els comentaris que se sentien, que aquest any sobrepassàvem
i de bon tros la quantitat de socis dels darrers anys; això vol
dir que augmentem dia a dia. Bé, eren pels voltants de les dues
quan els cuiners es van posar les piles i ficaven l’arròs
en aquell sofregit (que encara estava intacte...). Ja es veia a la gent
nerviosa amb el cuc de la gana que els hi picava, i a més a més,
veient el “xup-xup” de l’arròs. La cua es va
fer llarga de seguida quan van avisar que ja estava a punt de servir.
Els plats. Els plats, com es lògic venien vuits i marxaven plens,
uns més que els altres depenent si s’hi anava amb més
o menys gana. El silenci era quasi total, ja que les boques estaven
plenes gaudint d’un àpat cada cop millor, que és
del que es tracta, oi?
Per
arrodonir la festa, el pastisser es va lloï en el pastís
i que va agradar a tothom. La sobretaula i la cantada d’havaneres
no van faltar. Bé, aquesta és la festa que celebrem el
GEM, i això us volem dir als que no vàreu poder venir,
que el proper any us hi esperem, fins llavors i visca el GEM!