 |
ALPHUBEL (4260 m) FEECHOPF (3888 m) |
||||
Es per això que hem volgut aprofitar aquest llarg pont de Sant Joan per fer una escapada als Alps, curulls de neu i amb una solitud que no trobem en el més d’agost. Fem el viatge de nit i dormim poc. Al migdia ja ens trobem a la vall de Mattertal pujant per sobre el poble de Täsch per una estreta carretera fins a unes caba-nes de pastura envoltades d’una verdor exquisida. Som a Täschalp -2180 mts-, un dels punts de partida per assolir l’Alphubel que es el nostre objectiu per demà. Deixem
el cotxe i carreguem les feixugues motxilles car el refugi ens han dit
que resta tancat fins al cap de setmana. Seguim una pista que puja molt
dreta i que en 1 hora i mitja ens deixa a la porta de la cabana Täschhütte
-2701 mts-.
Ens passem la tarda a la terrassa del refugi mandrejant, prenent el sol i menjant quelcom per anar a dormir d’hora. Abans de fer-ho deixem la motxilla preparada per atacar el cim abans no surti el sol. A mitja tarda arriben del cim una cordada d’alemanys que reflecteixen en la seva cara la duresa de la pujada i la força del sol, segurament però, també apreciem el seu contentament per haver fet el cim. Això es el que volem demà per nosaltres. Al refugi hi fa calor, tothom descansa com pot. El despertador, inflexible, ens desperta a 2/4 de 4 de la matinada. Llevar-se, guarnir-nos i esmorzar ens duu una hora doncs són 2/4 de cinc quan sortim cap el cim. Anem guanyant alçada per detritus que les morrenes glacials han anat fent baixar cap a la vall al llarg dels segles. Tancats dins els nostres pensaments i de tant en tant embolcallats per la boira que puja de la vall, guanyem alçada lentament fins arribar a les primeres neus de la gelera de l’Alphubel. Posem els crampons i progressem per amples pendissos de neu dura que cada cop són més drets. Mes amunt deixem un llac glaçat d’un color verd maragda, superem un esglaó més pendent (30º) girem vers la nostra dreta per seguir guanyant alçada. Una darrera rampa de neu amb el mateix pendent que l’anterior dominada per uns petits seracs, ens deixa pas als darrers metres que ens manquen fins arribar al coll Sud-est de l’Alphubel. Som a l’Alphubeljoch -3782 mts- i tot just acaben de ser les 8 del mati. Fa molt de fred, segons podríem comprovar hores més tard en el butlletí meteorològic el vent bufava al voltant dels 90 kms. per hora i la temperatura estava al voltant dels 6º negatius. Els núvols que pujaven i baixaven de la vall, donaven a l’entorn un ambient més aviat irreal.
Ens encordem i pugem per terreny més vertical (40º) cercant els millor passos en un trencaclosques format per amuntegaments de gel. Algun flanqueig en gel més dur demana atenció per la seva verticalitat, però aviat sortim a terreny més franc i pendents més suaus ens condueixen a un punt de l’aresta entre el cim principal i el cim Nord. Davant nostre, la cara Oest, cau abrupta sobre la vall de Täsch. El buit és abso-lut i l’espectacle gran. Una estreta aresta de neu penjada al buit, ens deixa un centenar de metres més enllà dalt del cim de l’Alphubel -4206 mts-. Son 2/4 de 11 del matí. Totes aquelles
muntanyes que tenim en els llibres de casa i que tants cops hem observat
les seves fotos, els tenim en vista panoràmica des d’ací.
Així, d’esque-rra a dreta veiem el proper Allalin, Stralhorn,
Rimpfischhorn, Mont Rosa, Lys-kam, Castor, Pollux, Breithorn, Cerví,
Dent d’Herens, Zinalrothorn, Weishorn i alguns d’altres
que de ben segur m’oblido. Menció especial cal fer de l’aresta
sud del Täschorn per la seva proximitat i la seva verticalitat. A l’altre costat del coll, un cim proper domina la gelera de Fee i les grans masses de neu de l’Stralhorn i Rimpfischorn, ens i atansem en una marrada d’una mitja hora per gaudir de la vista que tenim des del cim i veure també nombroses cordades pujar a l’Allalinhorn, un dels cim mes freqüentats dels Alps mercès al proper telefèric de Mittelallalin. Som al cim del Feechopf -3888 mts-. El temps es complica per moments i continuem baixant per la gelera de l’Alphubel que a aquesta hora ja està mol tova. En ocasions ens enfonsem fins la cuixa. Val a dir però, que l’absència d’esquerdes d’aquesta gelera, la fa poc perillosa. En arribar a la morrena, ens abeurem en el primer toll d’aigua que veiem. Traiem els crampons i ja més còmodament arribem al refugi cap a les 4 de la tarda. Allà hi reposem una estona, carreguem el material que hi havíem deixat i acabem de baixar fins al cotxe. La propera nit la passem a la vall, gaudint de la comoditat del càmping abans fer el llarg viatge de retorn fins a casa. Eduard
Serrano
|
|||||
Aquest
any, és any de neu i així podem veure encara com malgrat
ésser el mes de juny la neu cobreix moltes contrades dels vessants
nord de les muntanyes. Sense anar mes lluny, la darrera setmana pujàrem
al Puigmal des de Núria trepitjant neu des de molt abans d’arribar
al pluviòmetre.
El
refugi, situat estratègicament en una petita balconada ens permet
gaudir de bones vistes sobre les geleres del Zinalrothorn i de les arestes
sublims del Weisshorn, senyor de les contrades.
Des
del coll, es pot atacar el cim directament per l’aresta sud-est
però habitualment es forma gel viu i la traça que la cordada
alemanya havia obert el dia abans evitava aquesta aresta, vorejava la
muntanya per la seva vessant Est i un cop passada la vertical del cim,
pujava directa cap al cim esquivant una zona de seracs penjats. Nosaltres
també ho veiem clar i seguim la seva traça, primer gairebé
horitzontal tot rifant-nos algunes esquerdes per apropar-nos al peu
de la vertical paret Est.